El nostre nord

Acomiadem el 2011...

2011-12-20T17:03:00.000+01:00

Python Repairman

2011-10-02T16:44:00.005+02:00

Tot un clàssic...

Salut!

Portes du Mercantour

2011-08-28T02:18:00.006+02:00

3 i 4 de setembre, 35€ d'inscripció per als federats.
+ info: http://www.portesdumercantourvtt.com/index.html

Folge 60

2011-08-19T13:03:00.001+02:00

Wade Simmons & Mario Lenzen a Zillertal (Àustria).

Habemus LUZ

2011-07-30T08:17:00.018+02:00

"Charmante vieille ville (...) délicieusement située dans une profonde vallée triangulaire. Trois grands rayons de jour y entrent par les trois embrasures des trois montagnes. Quand les miquelets et les contrebandiers espagnols arrivaient d'Aragon par la Brèche de Roland, ils apercevaient tout à coup à l'extrémité de la gorge obscure une grande clarté, comme est la porte d'une cave à ceux qui sont dedans. Ils se hâtaient et trouvaient un gros bourg éclairé de soleil et vivant. Ce bourg, ils l'ont nommé Lumière, Luz." (Victor Hugo)

L-U-Z. Mai no haguès pensat que darrera aquest nom tan breu s'hi amaguès tanta màgia; potser per això els occitans li van posar cognom de sant: Sant Sauvaire, avui Saint Sauveur. Luz-Saint Sauveur.

Fa un temps llegirem a Pedalier un reportatge cicloturista molt llaminer, d'aquells als que ja ens tenen acostumats. I no vam poder resistir la temptació d'afegir aquesta petita població pirinenca a la nostra interminable llista de destinacions.

Així doncs, sense pensar-nos-ho gaire, un dilluns agafarem tenda de campanya, sacs de dormir, bicicletes i quatre coses més que al final no ens van caldre. Sempre portes el que no et cal i deixes a casa el que després acabes trobant a faltar. Coses d'en Murphy. Darrera sessió amb l'oracle de MétéoFrance (que per lo vist de poc serveix a l'alta muntanya) i unes cinc hores de viatge en cotxe.

Traspassar la porta dels Alps o, en aquest cas dels Pirineus, et fa sentir com Alícia en terra de meravelles, com si de sobte encongissis i en canvi les muntanyes creixessin de manera inversament proporcional. Per si això fos poc, la gent que t'envolta parla diferent, és diferent. Però cap problema, en arribar ens posem el xip francès i comencem a planificar la nostra estada sense pèrdua de temps. Tenim cinc dies i mig per a fer un milió de coses, com a mínim. Qui ha dit que això no dóna per a res?

En cinc dies i mig, es poden explorar a cop de pedal alguns dels ports ciclistes més coneguts (Luz Ardiden, Hourquette d'Ancizan, Tourmalet, Aspin) i altres de menys anomenats, però no per això menys durs i espectaculars (Cirque du Gavarnie, Col de Tentes, Cirque du Troumouse, Soulor, o el solitari Spandelles, per exemple). El desnivell que s'assoleix és considerable (nosaltres vam fer vora els 10 000 m en tres dies i mig de pedaleig), per tant cal dosificar-se bé i anar ben mentalitzats; no obstant això, l'esforç val la pena.

També es pot tastar una revifant dutxa natural amb aigua de neu o fer un bany de peus al llac d'Estaubé, on les marmotes de la zona es retroben cada capvespre. I es pot presenciar tot un espectacle faunístic de cavalls, cabres, ovelles, marmotes, llames, ases, vaques i cérvols volants; i assaborir petites maduixes silvestres fetes a mida de barrufet, un goig! Per amenitzar l'estada, es poden visitar els grans salts d'aigua del Pont d'Espagne, el llac d'Ancizan, el castell enrunat de Sainte Marie de Luz, i els pobles de Cauterets, Saint-Savin, Argelès-Gazost, Betharram o Pied-de-Bigorre, entre d'altres.

Si les ganes i la meteorologia acompanyen, es pot fer tot això... sí, i més. S'ha d'aprofitar el temps, perquè tot lo bo s'acaba.

Així doncs el cinquè dia, epíleg de la nostra aventura, ens acomiadarem de Luz a la seva església templària fortificada, antic refugi on els habitants del poble es protegien dels atacs des mercenaris catalans anomenats "Miquelets". Segles després, allà hi érem nosaltres, asseguts a un banc del temple, i no perquè ens perseguissin els Miquelets, no; casualment, hi assajava per un concert el Cercle Choral Dacquois, que va interpretar magistralment, entre altres peces, l'Amsterdam de Jacques Brel. El punt final ens el va posar el festival "Jazz à Luz", amb actuacions de grups d'arreu el món, bona música en viu i un ambient amb gust de berlingot. Tot plegat, una experiència molt recomanable.

Han passat ja un parell de setmanes des que vàrem tornar de terra de meravelles, i encara no sabem del cert si tot això ho hem viscut o ho hem somiat. Però una cosa és segura: habemus LUZ.

Salut!

The Collective

2011-04-18T16:26:00.000+02:00

Surt i pedala!

2011-03-29T23:03:00.005+02:00

Contra vent i corrent

2010-12-29T05:55:00.004+01:00

Ja han passat uns anys (tampoc tants, no fotem!) des de que ens vam iniciar amb això de la BTT, tot just quan ens rehabilitàvem de l'atletisme. No, nosaltres fèiem marques... però sense llebrers. ;-)

En els inicis vam compartir amb el nostre amic Juanmi un Camí de Sant Jaume plujós, fred, hipotèrmic diria jo (sobretot baixant de O Cebreiro), i vam descobrir que els camins marcats per a vianants també són ciclables amb alforges de pes pesat. In dúbiis, ábstine.

Una aventura d'aquelles que mai no s'obliden. Però, com que tot és començar, des d'aleshores no hem parat: moltes experiències viscudes acompanyats i en solitari tant per les nostres contrades com per terres llunyanes, sensacions de tots els colors, dies d'alegria i patiment, algun calaix memorable, amistats guanyades i la il·lusió de seguir endavant, sempre endavant contra vent i corrent. La ciència de la bicicleta com a filosofia vital. L'Albert Einstein ja ho va dir: "La vida és com anar en bicicleta, per conservar l'equilibri cal mantenir-se en moviment".

Seguim pedalant. I esperem que per molts anys.

Salut, company(e)s!

Bon Any Nou
2011

VAST

2010-12-12T15:52:00.019+01:00

Riders: René Wildhaber, Ross Schnell i Katja Rupf

B. S. O.: Red Travellin' Socks, Malcolm Middleton

Rider: Samuel Zbinden

B. S. O.: I Can Talk, Two Door Cinema Club

Inspired!

2010-12-08T21:04:00.006+01:00

Edimburg, 2009

Rider: Danny MacAskill (Inspired Bicycles)

B. S. O.: The Funeral, Band of Horses

Instants del temps

2010-11-19T01:55:00.000+01:00

Sempre endavant,

sempre sembrant preguntes,

sempre passant de llarg;

digue'm on anem,

per què seguim corrent.

Sempre endavant,

sempre buscant respostes,

sempre esperant en va.

No som diferents,

només instants del temps.

"Instants del temps"

Sopa de Cabra en veu de Kenzazpi.

A Light That Never Goes Out

2010-10-07T23:12:00.001+02:00

Salut!

Monsieur Fignon

2010-09-01T16:28:00.015+02:00

En el último Tour, su voz, la voz de un hombre que agoniza, se empeñaba aún en llevar la contraria a su espíritu, indómito, rebelde, vivo, vivísimo, como siempre. Trabajaba de comentarista para France 2 y aunque el final de sus frases se perdía en un ahogo no cesaba de exigir, de recordar, de iluminar la carrera, de pedirle a Contador, un campeón al que amaba como amaba a todos los campeones, pero más aún, porque le amaba porque era un atacante como él, que estuviera a la altura de su amor, por lo menos. "Maldigo mi enfermedad. Es mi cuerpo contra mí y no puedo aceptarlo", decía en una de sus últimas entrevistas televisadas, en noviembre de 2009, pocos meses después de que supiera que padecía un cáncer de páncreas voraz e incurable. Este mediodía, en París, donde había nacido hace 50 años, se vio obligado a aceptar que el cuerpo, finalmente, tenía razón. Fue la primera vez que Laurent Fignon se doblegaba ante algo con lo que no estaba de acuerdo. "Valérie Fignon, su esposa, anuncia con dolor la muerte de Laurent hoy martes 31 de agosto a las 12.30 en el hospital Pitié-Salpêtrière", comunicó el centro hospitalario parisiense.

Fignon era unas gafitas redondas de profesor, una coleta rubia, una personalidad rompedora, única, un ciclista que irrumpió, surgido de la nada, en 1983, en los tiempos en los que nunca se era demasiado joven para ganar. Tenía 22 años y, debutante, como Anquetil 26 años antes, como Hinault, seis años antes, ganó el Tour. Corría en el equipo de Hinault, a quien el orgullo y la soberbia llevaron a ganar la Vuelta aun a costa de una lesión que le privó del Tour. Fue un año especial, un año de revelaciones, el año en que resucitó el ciclismo español en el Tour, en el que Perico, otro debutante, se convirtió en el loco del Peyresourde, en el que Arroyo, también de la mano de Echávarri, acabó segundo. El año siguiente Fignon volvió a ganar el Tour un mes después de que en Italia le robaran el Giro en beneficio de Moser. "No solo escamotearon las montañas, también hicieron trampas para que yo no ganara, y eso no lo acepto, nunca lo aceptaré", dijo Fignon en la misma entrevista. "En la contrarreloj de Verona, en la que iba con la maglia rosa, hasta me pusieron el helicóptero delante para molestarme".

Era un corredor atacante, muy fuerte, capaz de andar rápido en todos los terrenos, ni escalador nato ni contrarrelojista puro, como los pedía la época en la que el dopaje de base, que él admitió haber usado, eran las anfetaminas y los corticoides, que encendían la agresividad, no la EPO, que aumenta la resistencia. Era inteligente, un ciclista de carácter. "A veces de mal carácter", recordaba Jean Marie Leblanc, ex director del Tour, una de las múltiples voces que en Francia han reaccionado con tristeza a la muerte de su campeón.

Junto a Cyrille Guimard, un director tan ambicioso como él, tan revolucionario e inconformista, logró una simbiosis perfecta que llevó a ambos a crear una sociedad de gestión, a transformar espectacularmente la forma en que se llevaban los equipos ciclistas. A pesar del triunfo en el Giro del 89, deportivamente, el matrimonio quedó marcado para siempre con la derrota en el Tour del mismo año, por los ocho segundos con los que LeMond le hundió en la última contrarreloj. El divorcio con Guimard fue doloroso e inevitable.

Diez años después de su irrupción Fignon se despidió del ciclismo profesional. Su adiós, como su llegada, también estuvo cargado de simbolismo. Fue en la ascensión de la Bonette-Restefonds, el techo del Tour, 2.802 metros. Por delante, desde el Izoard, Indurain y Rominger, la nueva era, aceleran buscando la victoria del Tour -fue el tercero de Indurain, como se sabe-, por detrás de todos, el último voluntariamente, Fignon, las manos sobre las manetas, tranquilo, a su ritmo. "Subí como un cicloturista", dijo. "Miré el paisaje, disfruté de la ascensión, disfruté del ciclismo. Todo era armonía a mi alrededor. El ciclismo podría seguir sin mí. La vida continuaría conmigo". Fue su último col, el más alto.

En 2009, cuando anunció que tenía cáncer, cuando dijo que no pensaba que el dopaje tuviera nada que ver con el tumor, Fignon escribió un libro, Cuando éramos jóvenes y despreocupados, una autobiografía cuyas últimas líneas podrían ser, perfectamente, su epitafio. "He sido solo un hombre que ha hecho todo lo posible por abrirse un camino hacia la dignidad y la emancipación. Ser un hombre".

ARRIBAS, Carlos. "Laurent Fignon, un ciclista, una persona, un rebelde", en El País, 31/08/2010.

__________________________________

Documental La légende-Laurent Fignon, Tour de França 2007:

Salut!

Riding in the rain

2010-08-13T07:26:00.008+02:00

La ruta d'ahir va acabar en diluvi. Ja tocava rentat de bici!

Imatge: Servei Meteorològic de Catalunya

Ho havia de dir!

2010-08-04T09:41:00.000+02:00

Salut!

Les bicicletes de 2011, un 15% més cares!?

2010-07-30T06:33:00.007+02:00

Els avars retratats per Gustave Doré, 1861-1865.

(Cant VII de l'Inferno de Dante Alighieri)

Ens fem ressó d'una notícia publicada el passat 28 de juliol a Bike Europe, en què adverteixen d'una imminent pujada de preus a les bicicletes de 2011, pujada que podria assolir el 15%.

Resumint-ho una mica, el holding holandès Acell Group (Acell, Batavus, Sparta, Koga-Miyata, Winora, Ghost, Lapierre, Tunturi) ha estat el primer fabricant en anunciar un encariment de preus d'entre el 10% i el 15%, tot i que al final, amb la caiguda del dòlar, la cosa s'hauria quedat entre el 5 % i el 10%. Però, al mercat internacional, ja hi compten amb que es produeixi l'efecte dominó.

De moment, s'han apuntat a la pujada els fabricants de components. Les causes adduïdes? La crisi del mercat laboral xinès, la cotització de l'euro i l'increment de cost del transport, aíxí com la pujada del preu de les matèries primes. Al juny ja van anunciar un encariment d'entre el 5% i el 6% dels seus productes, amb clara tendència a l'alça.

Segons els economistes bancaris, la qüestió es podria complicar amb la pressió a que es troba sotmès el govern xinès, el qual molt probablement optarà per revaloritzar un 15% el renminbi (en castellà, yuan) cap al tercer quart de l'any.

Font: Bike Europe [v. article original íntegre]

Brooks per córrer

2010-07-29T08:38:00.003+02:00

Fa uns pocs mesos em vaig proposar renovar mica en mica el material de running. L'ús continuat al llarg del temps així ho requeria.

Les Brooks Adrenaline GTS 9 són unes bambes fetes per rodar per asfalt, pistes de terra o herba a un ritme alt i sostingut. Entre d'altres tecnicitats, incorporen la mitja-sola BioMog, la primera biodegradable del món. A veure quan duren. De moment, han superat amb nota vàries proves de foc.

Es tracta d'una marca americana (de Philadelphia), sí, però no ens enganyem: en la actualitat, la fàbrica es troba a la regió de Guangdong (Xina), d'on surt pràcticament el 80% de tota la producció dels Estats Units. El mateix que passa ja amb la pràctica totalitat de les bicicletes. I és que, ens agradi o no, visquem en un món cada dia més globalitzat.

+ info: www.brooksrunning.es *

Campionats Europeus d'Atletisme: B10

2010-07-27T09:11:00.007+02:00

Els seguirem de ben a prop... 26 de juliol - 01 d'agost

+ info: http://is.gd/dLF1a

Mens lúcida in corpore sano

2010-07-23T06:06:00.009+02:00

"Ja fa 2.000 anys, Decimo Junio Juvenal, poeta satíric nascut el 55 d. C. es va atrevir a dir allò de “mens sana in corpore sano”. Actualment, que l’esport és una pràctica que contribueix a la millora de les capacitats cognitives ha deixat de ser una suposició filosòfica a ser una afirmació científica.

Hi ha multitud d’estudis científics que han tractat de relacionar la pràctica d’activitat física amb la millora dels processos cerebrals. El doctor Kubota de la Universitat de Handa va presentar a San Diego un estudi realitzat amb joves en el qual es valorava la capacitat de memoritzar i les variacions en els resultats d’uns tests de capacitat intel·lectual abans i després de seguir un programa d’entrenament físic.

Després de seguir el programa, tots els joves demostraven un augment en els resultats dels tests, així com una millora de la velocitat en el processament de la informació. Els resultats de les proves d’intel·ligència constataven una clara millora de l’activitat en el lòbul frontal del cervell. A més, els autors de l’estudi van observar que els resultats disminuïen quan s’abandonava la pràctica esportiva. L’any anterior, investigadors de la Duke University de Carolina del Nord van presentar un estudi relacionant la pràctica esportiva amb un augment de la memòria. Aquests no són, ni molt menys, els únics estudis realitzats en aquest sentit, i tots indiquen una clara relació entre la pràctica d’activitat física continuada i el rendiment intel·lectual.

Les millores en les capacitats cognitives estan relacionades amb el major flux de sang que reben els òrgans, els canvis en els nivells hormonals, l’assimilació dels nutrients i un augment en el cervell dels nivells de substàncies responsables del manteniment de les neurones. A més a més, la pràctica d’activitat física produeix millores en altres aspectes personals, que de manera indirecta ajuden al rendiment intel·lectual, com ara l’alliberament de tensions, la disminució de l’ansietat, la millora de l’autoestima o la col·laboració en el procés de socialització.

Els grecs ho tenien molt clar!"

ZABALA, Juanjo (article publicat a la revista En forma)

Salut!

David Byrne, la veu ciclista de Talking Heads

2010-07-17T17:01:00.008+02:00

David Byrne fotografiat per Karen Kuhen, 1991 (Moroe Gallery ).

Un bon dia de 1974, David Byrne va fundar juntament amb Chris Frantz i Tina Weymouth la banda de rock Talking Heads, a la que un parell d'anys després s'hi integraria el guitarrista i teclista Jerry Harrison. L'any 1991 van anunciar la seva separació, però durant els seus gairebé vint anys d'existència ens van fer vibrar amb la seva música.

Nova York va ser el punt de partida com a grup, i què millor mitjà de transport que la bicicleta plegable per a desplaçar-se pels carrers i avingudes de la Gran Poma. Per a David Byrne, va ser tota una descoberta a principis de la dècada de 1980. Des d'aleshores, ha viatjat per ciutats d'arreu del món amb dues rodes a l'equipatge que li permeten veure la vida urbana com a través d'una finestra panoràmica, pedalejant sempre al ritme de la seva geografia i població. I no només això, sinó que també ha dissenyat aparcabicicletes per als carrers de Brooklyn i Manhattan.

Foto: The New York Times ("David Byrne, Cultural Omnivore, Raises Cycling Rack to an Art Form", 08/08/2008).

El llibre Bicycle Diaries (EUA: 2007; RU: 2009) és un recull d'observacions i reflexions amb veu pròpia fetes a cop de pedal per ciutats com Buenos Aires, Istanbul, San Francisco i Londres, Berlin i Manila, Nova York, Detroit, Pittsburg i Columbus. Sempre amb un toc d'humor, centrant-se en temes varis d'actualitat: moda, música, arquitectura, globalització, innovació i, com no?, la bicicleta.

Random House Mondadori va adquirir els drets d'autor i el proper mes de novembre està previst que es publiqui la versió en castellà. Estarem a l'aguait...

Ah! Si teniu temps i ganes, passeu per la web d'aquest "omnívor cultural".

Tesi

2010-07-13T05:59:00.014+02:00

Doncs això és el que a partir d'ara em queda per davant, feina i tesi. I a mida que l'altre meitat es vagi recuperant, ben aviat, running i bici per desconnectar. A veure com se'ns presenta la temporada vinent... Moment dilemàtic!

Salut!

Respectem els senyals

2010-07-12T18:28:00.002+02:00

Font: BizarreBiking

No cal anar molt lluny...

2010-07-06T05:48:00.006+02:00

No cal anar molt lluny.
Ni trepitjar descalç viaranys plens de vidres
ni ofegar-se en la mar per tal de beure llum,
la llum, paraula mítica, metàfora del seny.
Això que potser cerques ho tens davant de tu.
Per gaudir un infern no cal prendre vaixell.
No cal anar tan lluny.
Siga cau, siga avenc, drecera, cingle, foc;
fugir no és necessari; mira-ho ben prop i a punt.
Quins objectes, quins cels, quins noms, quines paraules,
quins horitzons et volten, quines presons, quins éssers o quins murs?

Detura't una estona, contempla, fixa't, seu.
No cal anar més lluny.
Tant li fa si núvols o la corfa arrugada d'un tronc,
si ets a un espai obert, retalla-te'n fragments amb àvids ulls.
Si ets endins, cementeris de mots i clavills les parets
el nu batec d'un cos, també el voleiar solitari del fum.
I tu els hi pots fer viure. Ara mateix.
No cal anar molt lluny.

[...]

Pots anar-te'n ben lluny o pots no bellugar-te.
En qualsevol indret trobaràs motius.
Sola matèria morta, només la pedra oblida
el moviment passat i l'altre que t'envolta;
però l'home no és pedra, car fins i tot després
adobarà el misteri, l'argila de les gerres.
Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç;
tan sols l'esguard i el tacte, fixats damunt la pell,
aboliran distàncies. Estimar és conèixer.
Dins nosaltres mateixos s'han de fer els miracles.
No és premissa obligada cap ritu ni cap temple.

RIERA, Josep. Presoners d'un silenci, 1978.

Ride the Divide

2010-06-28T15:37:00.035+02:00

Aquesta és la història d'un repte en solitari i sense assistència: 4300 km amb gairebé 61000 m de desnivell acumulat des de Banff (Canadà) fins la frontera mexicana, al llarg de la Divisió Continental de les Muntanyes Rocoses. En Matthew, la Mary i en Mike, tres participants de l'edició de 2008, protagontizen un documental guardonat en el qual ofereixen visions ben particulars de l'experiència viscuda. Ciclisme de muntanya en estat pur! Vet aquí un resum:

Val la pena donar un cop d'ull a la pàgina web oficial, on fins i tot trobareu un interessat apartat de bibliografia recomanada i una llista de blocs d'alguns dels participants, gent com ara...

Matthew Lee, guanyador de la cursa en quatre ocasions. Tot un veterà que ostenta el rècord vigent: 17 dies, 21 hores i 10 minuts!

Mary Metcalf, única fèmina participant l'any 2008:
http://marymetcalf.wordpress.com/

Mike Dion, productor i director del documental:

http://www.mikedion.com/

P. S.: L'Edu ens ha passat un enllaç a la crònica de Jill Homer sobre el Tour Divide de 2009 en què aquesta va participar (v. columna dreta del seu bloc, sota el títol "Riding The Great Divide"). Sens dubte, una experiència d'aquelles que marquen. Moltes gràcies, company!

Salut

Serra Major del Montsant

2010-06-20T17:05:00.061+02:00

http://arizonababyrocks.blogspot.com/

Aquest dissabte hem tingut el privilegi de compartir ruta amb 11 companys de Bttmania, Tarracobikers, Entrepans i Bttbadalona, guiats pel Josep Maria Penas amb la col·laboració de Josep Maria Roigé ("Rochy"). Gran ruta per l'espectacular cinglera de Sant Joan del Codolar, la Serra Major del Montsant i trams del Camí dels Cartoixans.

Tot comença a Cornudella de Montsant, on ens trobem d'hora (7:45) per enfilar-nos cap a l'ermita de Sant Joan del Codolar. Després d'una breu aturada, ens disposem a pedalar per cinlgles homònims que requereixen certa tècnica i poca por a les alçades.

Passat el primer festival de diversió, toca pujar un altre cop, i de quina manera! Hem de fer cim a la Serra Major del Montsant: primer per pista i després per un bonic corriol ascendent, bici al coll. A mida que guanyem alçada, les vistes es tornen més i més espectaculars.

Aquí ens teniu, coronant una forta pujada encimentada amb l'Anscari i en Pere.

Un darrer esforç ens du a la Roca Corbatera (1163 m), des d'on albirem la Mare de Déu de Montsant... també coneguda com a Santa Maria de Montsant. Data del segle XII, i tradicionalment era lloc de romeria per demanar pluja al cel.

Foto de grup
© Diesel

Per sort, la climatologia acompanya, malgrat que els núvols es desplacen amb rapidesa sembla que molt a prop nostre. Fem un breu baixa-i-puja al bucòlic Clot del Cirer i, per si de cas, continuem sense aturar-nos gaire: el Piló dels Senyalets (1109 m), La Cogulla (1062 m), el Coller del Ros... Recorrem la serra de punta a punta per tot un seguit de corriols i algun pas complicat que, en comptades ocasions, ens fan "tocar de peus a terra"... no sigui cas que sortim rodolant precipici avall!

La ruta no discorre per nombroses poblacions, si no són de cabres. No obstant això, i malgrat anar abastits d'aigua (uns millor que altres), aquesta vegada tenim la sort de trobar fonts naturals en diversos indrets. Amb bon ritme iniciem el descens cap a Cabacés / Cabassers (Avincabasser durant l'ocupació sarraïna), avui amb una població considerable de 345 habitants. Per el camí trobem l'ermita de la Mare de Déu de la Foia, amb l'estil barroc popular propi del segle XVIII. L'aigua de la seva font abasteix el poble, i unes antigues pedres del molí d'oli de la cooperativa fan les vegades de taules a la zona d'esbarjo.

Seguidament, fem parada a l'ermita de Sant Roc, construida aprofitant l'aixopluc de la roca on, per cert, els dies de romeria s'hi pot acampar. És d'estil gòtic tardà (s. XVI).

Sense endinsar-nos a Cabassers, ens desviem per agafar la pista de pujada acualment compactada, segons em van comentar uns veïns, per minimitzar el risc d'incendis a la zona de cara a l'estiu. No com la pista per la qual hem baixat de la Foia; ens sabria greu que l'asfaltessin, tenint ja l'altre pista d'accés pavimentada. Els cotxes no han d'arribar a tot arreu!

Pedalem amunt durant una bona estona, resseguint de nou el Camí dels Cartoixans pel GR-171. I un cop dalt, anem a cercar la Font de la Cavaloca, on enllacem amb un corriol força tècnic en què a estones també toca caminar. I què? Sarna amb gust no pica!

Però aviat se m'aixafa la guitarra... Ja a punt d'acabar el divertit corriol, la providència vol que una branca em trenqui el canvi. Juntament amb els companys, de seguida improvisem una mena de singlespeed... sense gaire èxit, doncs la cadena penja per tot arreu i la suspensió tampoc ajuda, perquè amb cada pedalada la cadena baixa sola de pinyons. Per tal de no endarrerir el grup, decidim que el millor és que avanci com pugui i a la primera cruïlla de camins em deixi caure fins Escaladei. Allà em quedo fins que completi la ruta qui no es queda a dinar a la Morera de Montsant; en aquest cas, l'Anscari i en Xavi_BM. I, contenta d'haver fet gran part de la ruta amb 12 bons companys de fatigues, aprofito el temps d'espera per posar-me al dia sobre la vida i obra del Priorat. Com sempre, tot un plaer! ;-)

M'hagués anat bé dur a la motxilla el llibre Escaladei, la Cartoixa de Montsant, escrit per l'Ezequiel Gort (Albarca: Editorial Migdia, 2008).

De tornada a casa m'assabento que el Lluis Pons també ha trencat una fixació del selló de la seva flamant (i lleugeríssima) Yeti, una "doble" de 10,300 kg. Serà cert això de que el número 13 és malastruc?

Més de tot a Bttmania.

Gràcies per tot, companys!

Sota Terra: la Batalla de l'Ebre

2010-06-18T05:11:00.007+02:00

Per aquestes contrades vàrem pedalar en diverses ocasions, i cada vegada sempre amb una mica més de bagatge a l'esquena: lectures, testimonis i documentals com aquest del programa Sota Terra (v. infra). Sens dubte, conèixer el territori i la història dels camins que trepitgem dóna una altre dimensió al paisatge que ens envolta, un valor afegit. I amb cada esbufegada, amb cada aturada, amb cada gest d'equilibri en prenem consciència, tot adquireix un nou sentit.

A la Terra Alta, i també al Priorat, la Batalla de l'Ebre continua ben present: les esquerpes serres de Pàndols i Cavalls encara amaguen restes d'un dels episodis més esfereïdors de la contesa, pobles enrunats com ara Corbera d'Ebre són testimoni mut dels bombardejos, els indrets on es van improvisar hospitals de campanya esgarrifen amb un silenci aclaparador (els túnels de la Via Verda de la Terra Alta o la Mina Lluça d'El Molar i la Cova de Santa Llúcia a la Bisbal de Falset, entre d'altres), la gent dels pobles parla entre línies d'un temps que no vol recordar...

Salut!

Cicla et labora

2010-06-15T19:50:00.007+02:00

Aprofitem el temps i gaudim del moment.

Así es mi vida,

piedra,

como tú. Como tú,

piedra pequeña;

como tú,

piedra ligera;

como tú,

que ruedas

por las calzadas

y por las veredas;

como tú,

guijarro humilde de las carreteras;

como tú,

que en días de tormenta

te hundes

en el cieno de la tierra

y luego

centelleas

bajo los cascos

y bajo las ruedas;

como tú, que no has servido

para ser ni piedra

de una lonja,

ni piedra de una audiencia,

ni piedra de un palacio,

ni piedra de una iglesia;

como tú,

piedra aventurera;

como tú,

que tal vez

estás hecha

sólo para una honda,

piedra pequeña

ligera...

León Felipe, Versos y oraciones de caminante (1920-1929)

Salut!

Prioratmania 2010

2010-06-11T19:50:00.024+02:00

Darrera una ruta com aquesta hi ha mesos de preparació, de disseny del recorregut en pantalla i exploració sobre el terreny, neteja de corriols, control dels temps, alguna que altra enfangada i remullada, i molta, molta diversió. És una ruta de les que crea no aficció, sinò addicció: és la Prioratmania. La vam preparar perquè sí, perquè ens venia de gust, perquè ens estimem el Priorat i cada racó de la seva geografia; però també perquè volíem compartir-la amb els amics de Bttmania, una gran colla de la que ens sentim part integrant per el seu tarannà i per la seva filosofia de la BTT. Sabem la feinada que comporta obrir-se nous camins... i què menys que correspondre'ls per les vegades que ells ho han fet i ho han compartit amb nosaltres.

El traçat és dur, amb 67 km i 2300 m de desnivell positiu acumulat en trams tènics i algun d'inciclable, per un terreny força pedregós i a estones trencat, i com no? amb bones pujades, especialment la d'Escaladei a Morera de Montsant i la del coll de Poboleda, a més del 17% de desnivell mig en un quilòmetre.

Aquí podeu llegir la crònica il·lustrada que es va marcar l'amic Chus.

Ha estat un plaer preparar la Prioratmania 2010 i pedalar amb tot(e)s vosaltres! I als que no heu pogut venir aquesta vegada, ànims, que ja la repetirem; porteu tubeless, per això. ;-)

Vagi des d'aquí el nostre especial agraïment, un a un, als bons amics que ens han acompanyat en algun moment o altre durant la preparació de la ruta, i que ens han ajudat a netejar un parell de senderons i fins i tot a moure algun arbre caigut enmig del camí. Ah! I gràcies també al Consell Comarcal del Priorat, que unes setmanes abans de la ruta va fer desbrossar les parts més complicades (s'hi van deixar les punxes, mal menor; però "fíxa't si som bones persones", que ens les vam emportar totes enganxades a les rodes). Per vosaltres!!!

Per una banda, Juanmi "Manostijeras"...

i Carles (BTT pels voltants de Salou).

Per l'altra, el gran Massot...

Koko (Kokosobrerodes) Charli, Tito i Pep Ulldemolins.

Salut!

Les mines del Priorat

2010-05-19T21:23:00.035+02:00

Diuen que el set és un nombre màgic: simbolitza la perfecció i també la multitud, la unió entre el tres diví i el quatre terrenal. I com les dites no acostumen a errar, aquest dissabte fregà la perfecció. Erem set pedalant pel Priorat: l'amic Josep Maria, els dos Alberts (Kokosobrerodes i el seu cunyaaao), Charli, el ben retrobat Pep Ulldemolins (Le petit roc) i nosaltres dos cercant sempre el nord.

De nou les contrades prioratines ens han acollit amb paisatges de postal en un dia de sol i núvols. I és que no hi ha racó d'aquesta geografia que no ens tingui el cor robat!

En aquesta ocasió, sortírem en direcció a la mina Eugènia o "Mina Gran" de Bellmunt del Priorat, que avui alberga el Museu de les Mines. Quan ja ens acostàvem a la imponent Casa de la Mina, vaig voler fotografiar-la des de una nova perspectiva, i en aquell precís instant la providència em va concedir el privilegi de rememorar temps passats amb un veí del poble que casualment passava per allà. La Casa fou aixecada l'any 1905 com a casa social per ordre dels senyors Folch i Albinyana (propietaris de l'explotació), just sobre els terrenys ocupats antigament per la mina Inocenta i cobrint el pou mestre de la mateixa.

"Aquesta casa es va projectar basant-se en el'estil arquitectònic de l'època, el modernisme, destacant la seva decoració exterior, els vidres de diferents colors que formaven part dels esvelts finestrals dels dos miradors situats als laterals de la primera planta, així com els magnífics jardins que l'envoltaven. Es tracta, sens dubte, de la millor mostra del modernisme de la comarca. La casa és de planta quadrada de 28 per 28 metres. La composen tres plantes de 784 metres quadrats. Tenia la funció de residència de direcció, a més de situar-hi les oficines i el laboratori de la companyia (a la planta baixa). Actualment, està declarada monument històric per la Diputació de Tarragona i per la Generalitat de Catalunya i ha estat restaurada, malgrat la manca de molts elements originals, especialment a l'interior."

ABELLA CREUS, Joan. "Minerals i mines de la Conca de Bellmunt del Priorat". Sabadell: Fons Mineralògic de Catalunya, 2008.

Després d'una enriquidora conversa, deso la càmara i m'acomiado amb la motxilla plena d'anècdotes. Amb les darreres paraules del veí de Bellmunt, encaro la baixada pel corriol que dóna al costat de la Casa, davant mateix de la Mina Gran, d'on al seu dia se'n extreien plom i altres minerals com ara galena, argent i minerita. El gris del paisatge i el rovell dels estris abandonats a la intempèrie durant anys es barregen amb el verd de les vinyes i el roig de la terra. I pensar que aquesta petita població d'uns 350 habitants va assolir la xifra rècord de 1321 veïns durant l'eufòria dels anys vint!!! No costa gaire imaginar les condicions en què vivien les famílies minaires aleshores: amuntegades dins aquelles petites cases fabrils amb pati exterior per al bestiar. Com a detall curiós, la gent del poble explica que al sostre fals hi desaven fins i tot les cabres.

Però de tota aquella eufòria, de tota aquella riquesa boiant, d'aquelles dures jornades de treball, d'aquelles borratxeres als bars, dels malalts de silicosi, ja només queden el record, els objectes, uns pocs avis que com els llibres oberts tot ho saben, uns fills arrelats a la terra... i les mines que recomanem visitar.

Arribats a aquest punt, encara ens queden quilòmetres de duresa i bellesa prioratines per tancar el cercle en què hem començat a pedalar, per això reprenem el nostre camí resseguint els passos dels antics minaires vinguts a Bellmunt dels pobles del voltant. Pedalem a estones, ja que hi ha trams de ciclabilitat nul·la, però aprofitem la treva per posar-nos al dia i gaudir de la pau i el silenci que ens envolten. No devia ser fàcil la tornada a casa per aquesta senda després d'una esgotadora jornada de treball...

Superats els petits entrebancs i ja en matèria, ens deixem anar per corriols, trialeres i pujades fins al punt de sortida sota un cel pintat d'aquarel·la.

Bibliografia:

ABELLA CREUS, Joan. Minerals i mines de la Conca de Bellmunt del Priorat. Sabadell: Fons Mineralògic de Catalunya, 2008.

ÁVILA GRANADOS, Jesús. "El pueblo de las minas". Fomento.es.

* * *

Ah! Per cert, no us perdeu la guia de BTT per la Ribera d'Ebre, de l'amic Pep Ulldemolins!!!

El ciclisme és humanisme

2010-05-14T13:44:00.006+02:00

En Contrarreloj, Eugenio Fuentes (Cáceres, 1958) coloca a su detective, Ricardo Cupido, sobre una bicicleta y lo condena a escalar el Tourmalet. La narración del viaje es el corazón de la novela, ocupa seis páginas, dos párrafos densos separados por un punto y aparte que se leen sin aliento, con la misma falta de oxígeno que agobia progresivamente al voluntarioso pedalista según va consumiendo repechos y curvas de herradura.

Es un viaje físico, del valle a la cima de la montaña, en el que, según cambia el paisaje y sus olores, sus ruidos, cambia la voz narrativa; es también un doble viaje interior, el que acomete el hombre en busca de sus límites, el espiritual, el que lo hace trascender, transformarse. Es un viaje literario, poético, liberador. Éste, que experimenta en los Pirineos Fuentes-Cupido -el novelista no escribe de oído: antes de contarlo lo experimentó-, es uno de los poderes benéficos de la bicicleta, herramienta de transporte de la clase trabajadora que cobró aura épico-literaria gracias a carreras como el Tour, a héroes de carne y hueso como Fausto Coppi, como Jacques Anquetil, como Federico Bahamontes. En ellos, en ciclistas convertidos en mito por Roland Barthes en los años cincuenta, es decir, en su infancia, pues sólo el niño se deja engañar a sabiendas, comienza su viaje, en bicicleta, por supuesto, hacia la utopía social y urbana Marc Augé, un etnólogo francés (Poitiers, 1935), un idealista que, emulando a Blaise Pascal, filósofo e inventor de la carretilla, piensa que si pedalea existe. Como es sociólogo, y no parece marxista, Augé cree -y lo cuenta de una manera hermosa y breve: el poder terapéutico del ciclismo alcanza a todos los atributos de quienes lo practican- que el gesto precede a la función, que el uso de la bicicleta como medio de transporte cotidiano no es tanto el producto de una realidad social y cultural sino que es, precisamente, la palanca que puede transformar la sociedad.

Como los socialistas utópicos del siglo XIX, barridos por la terquedad de la realidad, por su resistencia a adaptarse a sus ideas, Augé es consciente de lo utópico de su propuesta, pero no por ello, terco como cualquier ciclista aficionado que se niega a bajarse de la bicicleta para terminar, agotado, a pie la ascensión al Tourmalet, renuncia a ella. Entre el capitalismo y el socialismo, a la felicidad por la bicicleta, la tercera vía. El elogio de la bicicleta se convierte, inevitablemente, en una proclama que el autor termina a lo grande: "¡Arriba las bicicletas para cambiar la vida! El ciclismo es humanismo".

ARRIBAS, Carlos. "¡Arriba las bicicletas!". El País, 11/07/2009.

Quan l'EPO substituí l'ànima

2010-05-13T09:35:00.005+02:00

El caso Heras, el positivo por EPO del ciclista que ha ganado cuatro veces la Vuelta a España, ha generado una extraordinaria unanimidad entre todos aquellos que han dedicado parte de su tiempo a reflexionar sobre un deporte que ha edificado su historia y su credibilidad sobre conceptos tan elevados como leyenda, sufrimiento, épica. Todos coinciden: el ciclismo, el deporte desmesurado del que nos habíamos enamorado, está muerto.

Se habla de Lance Armstrong, el ganador de los siete Tours; se habla de cáncer y de superación, de esfuerzo y de trabajo, y se habla, sobre todo, de EPO, de un control en 2005 en una orina congelada desde 1999. Se habla de Heras, y se habla, inevitablemente, de EPO. Se recuerda a Marco Pantani, el último escalador, y se habla de EPO, del Giro del que fue expulsado por exceso de hematocrito. Johan Museeuw, el gran clasicómano de la última década, se retiró acompañado del oprobio, las letras EPO grabadas a fuego en su espalda. En todos los discursos hay un denominador común, tres letras mayúsculas, EPO, eritropoietina recombinante, el fármaco que lo cambió todo.

Un revolucionario fármaco

Hay quien fecha la muerte del ciclismo en 1987, pocas semanas después de que Perico Delgado chocara contra el inspirado irlandés Stephen Roche en su intento de ganar su primer Tour.

Aquel otoño, dos antes de que se aprobara el uso como medicamento en Estados Unidos, los primeros envases de EPO recombinante llegaban a Europa procedentes de un laboratorio de EEUU. En One Thousand Oaks (California), en 1983, el investigador Fu-Kuen Lin había logrado aislar y clonar el gen de la eritropoietina humana, la proteína encargada de regular la producción de glóbulos rojos y de controlar la síntesis de hemoglobina. Quedaba abierta la puerta para su fabricación industrial mediante técnicas de ingeniería genética. Aparte de aliviar el sufrimiento y de mejorar la calidad de vida de miles de enfermos de riñón sometidos a diálisis, de enfermos de SIDA y de cáncer sometidos a quimioterapia, y de transformar a Amgen, una pequeña empresa, en una gigante de la industria farmacéutica mundial (la venta mundial de EPO alcanzó 11.000 millones de dólares en 2004), el descubrimiento de Lin revolucionó la ciencia del deporte aplicada al rendimiento, revolucionó el ciclismo.

El dopaje es una práctica cultural del ciclismo, forma parte de su esencia desde su nacimiento a finales del siglo XIX. En el pelotón, entre los practicantes de una especialidad que fueron considerados más trabajadores nacidos para sufrir que deportistas, el recurso a estimulantes, a narcóticos para resistir el dolor, se consideraba legítimo. La sociedad no consideraba tramposos a los ciclistas, de la misma manera que no se escandalizaba porque un camionero o un estudiante o un escritor recurriera a estimulantes. Los estimulantes fueron la materia con la que se construyeron los grandes mitos antes de que se llegara al conocimiento de que epopeya se escribe con EPO. Coppi, Anquetil, Gaul, Koblet... recurrieron, sin esconderlo, desde su libertad individual, desde su locura, a anfetaminas. Era una ayuda psicológica para su combate contra sus propios límites, en una naturaleza inhóspita. La sociedad lo admitió, la sociedad admiró su valor, su lucha, su sacrificio.

La EPO es otra cosa. El ciclismo, que al principio no prestó atención a los anabolizantes, a los que veía peligrosos para la resistencia, descubrió una droga a la medida. Un producto capaz de influir no ya en la cabeza, sobre la voluntad, sino en el propio organismo. La resistencia, la cantidad de oxígeno que afluía a los músculos, crecía a voluntad según la dosis administrada. Automático.

Después de un par de años de aprendizaje, en los que se reporta la muerte de varios ciclistas holandeses, la EPO, indetectable en los controles antidopaje hasta el año 2000, entró con todos los honores en el pelotón, en el que se instaló como el corazón de la gran revolución tecnológico-científica que vivió el ciclismo en la última década del siglo XX. Era posible crear superhombres. Alrededor de la EPO, la sustancia que permitía aumentar las cargas de trabajo, la planificación exacta, las recuperaciones mágicas de un día para otro, empezó a girar la vida de los equipos. El médico tomó una importancia en las decisiones con la que nunca había contado. El director podía sentirse como un jugador de videojuegos ante una consola. Ciclistas fabricados en cadena. Apretaba un botón, y el ciclista atacaba; apretaba otro, y un compañero lo acompañaba. Nunca fue más fácil la táctica de carrera. Nadie fallaba. El ciclista perdió su carácter individual, su especificidad. Todos eran intercambiables, robots con casco y gafas. El escalador contrarrelojeaba, el contrarrelojista escalaba.

Al poco tiempo, el deporte del sudor y del esfuerzo, el de las metáforas hermosas, se vio invadido por palabros: pinganillo, hematocrito, pulsómetro, coulter, vatios. El ciclista, que para hacer su oficio seguía madrugando, llevando vida de monje, entrenándose en solitario o en grupo varias horas al día, en las peligrosas carreteras, lloviera, nevara o hiciera 40 grados, quedó sepultado, traicionado por un deporte que había roto con sus raíces míticas, que experimentaba una dependencia psicológica real de una sustancia mágica que lo había transformado.

En un clima deletéreo de mentiras, sospechas y trampas, se batían récords de velocidad en las grandes vueltas, récords de la hora como si se pudiera jugar con los segundos, récords de ascensión a puertos de leyenda nunca soñados. Quien destacaba se convertía en sospechoso. En carreras con el guión escrito de antemano, aquel que rompía, que ganaba en solitario, que mostraba su superioridad, no era admirado más que unos días, a la espera de un control, de un análisis, de un contraanálisis, que lo bajara de la nube. La EPO sustituyó el alma. El ciclista, víctima del sistema, se quedó sin ella.

ARRIBAS, Carlos. "El día que la droga mató el ciclismo", 04/12/2005.

Neix la web de Pedalier

2010-05-12T17:59:00.003+02:00

www.pedalierweb.es

Fausto Coppi: el primer mite del ciclisme

2010-05-12T00:28:00.004+02:00

Fausto Coppi, 1952

Il tuo capo é morto", le llora Nino Defilippis, huérfano, a Bahamontes por teléfono. Es el 4 de enero de 1960. Dos días antes, en el hospital de Tortona, ha muerto Fausto Coppi.

"Murió de malaria. La cogió en Alto Volta [actual Burkina Faso]", recuerda Bahamontes. "Habían organizado unos critériums y una cacería. Fueron Coppi, Anquetil y Geminiani. A mí, como había ganado el Tour ese año también me dijeron de ir, pero me entró miedo y no fui. Tenía miedo de agarrarme unas fiebres en África. Hacía unos años ya había pasado las tifoideas y las pasé canutas. Estuve al borde de la muerte. Se me cayó el pelo. Me quedé en 56 kilos, sin fuerzas ni para andar, me tenían que llevar de los brazos mis hermanas de paseo por Toledo... Y, además, para cazar, ya tenía yo mis montes, no necesitaba ir a África".

De África regresa Coppi con fiebre y con fiebre, ardiente, pasa las navidades de 1959. En el hospital, los médicos, erróneamente, le diagnostican gripe y no atienden ni siquiera una llamada de Francia. Son los padres de Geminiani. "Raphäel, nuestro hijo, ha vuelto también con fiebre, la misma fiebre de Fausto, y es malaria. La está derrotando con ayuda de quinina", ruegan en vano. La madrugada del 2 de enero, Coppi le da una última orden a su gregario Ettore Milano, que vela junto a su lecho. "Dame aire", le pide el campionissimo a quien tantas veces había pedido agua en el pelotón. Milano le cambia la bombona de oxígeno por última vez.

Murió el ciclista a los 40 años y nació el mito, clamaron durante años los lugares comunes, que, como casi siempre pasa con todos los tópicos, también yerran. Murió el ciclista, sí, pero el mito, el mito de Coppi, ya había nacido mucho antes, todo lo más tomó prestadas nuevas alas, eternas. Murió joven el hombre, escribió Gianni Brera, una muerte fatal con la que los dioses le honraron evitándole la afrenta de la vejez, el declive, cualquier merma a su gloria. Le hicieron morir joven. Le robaron también el derecho a elegir la parte de la historia de su vida que querría que se contara, convirtieron toda su vida en historia. Una leyenda que ha alimentado la memoria sentimental de todos los italianos de la segunda mitad del siglo XX, como la vida de los toreros, Manolete, Juan Belmonte, conformó a los españoles de la negra posguerra.

Fausto Coppi. Niño de Castellanía, tierras arcillosas, yermas, del Piamonte, en los años del fascismo, niño pobre, mancebo de una charcutería, niño deforme en tierra, largas piernas, esternón prominente, arista de la carena de su pecho, nariz afilada, morfología de la garza; niño armónico sobre la bicicleta, huesos frágiles (13 fracturas contabilizadas en una carrera que se alargó hasta la primavera del 59, hasta su abandono en la Vuelta a España a orillas del pantano de Yesa). Pulmones, músculos de acero, récord de la hora en Vigorelli, cinco Giros, dos Tours, campeón del mundo, 144 victorias en 666 carreras, todas en fuga, un uomo solo al comando, todas en solitario, las victorias de un hombre que sufría y que, tímido, culpable, no levantaba los brazos para celebrarlas, ya fuera en San Remo o al final de una fuga heroica, por innecesaria, de la Cuneo-Pinerolo, Aquiles y sus dioses derrotando a Héctor, tan humano, en el Giro del 49. Fausto Coppi, el descubrimiento de Biagio Cavanna, el masajista ciego, soldado en África, en Túnez, cautivo de los ingleses, en fuga desde Nápoles a Milán en bicicleta, 814 kilómetros en 48 horas. Fausto Coppi, la mitad de Italia, el hombre moderno, laico, contrapuesto al hombre antiguo, a Gino Bartali, de Acción Católica, Democracia Cristiana, amigo de Papas, fumador empedernido, amante de un buen vaso de rosso. Fausto Coppi, hermano de Serse, el ciclista que ganó la Roubaix del 49 y murió al partirse la cabeza en la Milán-Turín del 52; el esposo de Bruna y padre de Marina, el amante de Giulia, la mujer de su médico -y también Anquetil le robó la mujer a su médico-, y padre de Faustino, el hijo de la vergüenza, obligado a nacer en Buenos Aires para evitar que la justicia, la iglesia, italiana, se lo entregara al esposo legítimo. Giulia Occhini, la dama blanca, amante y celosa, encarcelada tres días, denunciada por adúltera, la venganza de su marido.

Gracias a Fausto Coppi, Bahamontes ganó el Tour. "Me convenció un invierno en Toledo, comiendo unas migas", dice Federico. "No había cazado nunca con galgos y le invité un día. Y me dijo que no me debía conformar con ganar la montaña, que si tuviera un equipo para mí podría ganar el Tour. Y firmé con su equipo, el Tricofilina, que era una marca de brillantina. Y con la selección española gané el Tour".
Gracias a Coppi, a su vida y sus misterios, la pasión se hizo inseparable del ciclismo.

ARRIBAS, Carlos. "El primer mito del ciclismo". El País, 04/01/2010.

Tità de titans

2010-05-10T04:53:00.007+02:00

Des d'aquí volem donar la nostra més sincera enhorabona a l'equip Raffagelati-Fundación Repsol (Tarragona), integrat per Rafael Llàtser i Raffaele Olivier, per la fita aconseguida en aquesta Titan Desert 2010. Podem dir amb orgull que hem tingut el privilegi d'haver compartit un parell de rutes a cop de pedal amb tots dos. Es mereixien aquesta gran victòria esportiva i, sobretot, personal.

També s'ha de felicitar a la Núria Lauco per guanyar-se a pols el títol de "reina del desert" per segon any consecutiu.

Una legión de anónimos deportistas sufre lo indecible para poder acabar cada una de las cinco etapas de que consta la que probablemente es la carrera de mountain bike más dura del mundo. Si pedalear por caminos de cabras y dunas —y con 40 grados a la sombra— se hace difícil para una persona normal, para una con algún tipo de discapacidad se antoja imposible. Sin embargo, no lo es.

Y es que en esta edición se está ganando la admiración y la simpatía de todos un médico de Tarragona que responde al nombre de Rafael Llátser Oliva, que está compitiendo en la Titan Desert con una sola pierna, puesto que hace 30 años le amputaron la derecha.

“Tengo 46 años”, explica Rafael. “Soy médico, alergólogo para más señas, y me amputaron la pierna derecha a consecuencia de un cáncer cuando tenía 16 años”. Lo cuenta con naturalidad, sin rodeos, después de haber superado mil obstáculos.

Enamorado del esquí, de hecho le brillan los ojos cada vez que habla de este deporte, al final se ha enganchado a la bicicleta. “Estuve 11 años en el equipo paralímpico español”, con el que ha disputado tres Juegos de Invierno.

No hay obstáculo que le detenga. Dicen, además, que bajando es un fuera de serie. “Llevo una bicicleta estándar, aunque sin el pedal derecho”, por motivos obvios. “Llevo un amortiguador trasero porque me ayuda a no perder la tracción, no por otra cosa”.

Verle pasar las dunas, el primer día, fue una lección de vida. Para ello, y de forma excepcional, tuvo que ponerse una prótesis. La quinta edición de la Titan Desert ya tiene ganador: Rafael Llátser.*

GARAI, Josu. "Al desierto con una pierna". Marca.com, 05/05/2010.

* Podeu veure un petit vídeo de l'equip Raffagelati en acció a MarcaTV.
Més informació a Nissan Titan Desert.

La ruta d'Anníbal en BTT

2010-05-07T21:13:00.003+02:00

De Jaén a Roma en bicicleta, tot seguint els passos del general hispano-cartaginès Anníbal qui, amb els seus elefants travessà els Pirineus i els Alps per atacar Roma. Més de 2.500 km en 21 dies fent ruta per terres espanyoles, franceses e italianes.

Hace dos años, a mi hermano Sam, que es arqueólogo, se le ocurrió seguir los pasos de Aníbal, el general cartaginés que partió de Hispania atravesando en una hazaña sin precedentes los Pirineos y los Alpes con la intención de conquistar el norte de Italia. Mi hermano quería seguir hasta Túnez y lo quería hacer en bicicleta partiendo de Cartagena, subiendo hacia el norte por la costa de España, recorriendo Francia, pasando por los Alpes, atravesando Italia y cruzando el mar Mediterráneo (en barco, claro): ¡más de 3.500 kilómetros en bicicleta! Con cierta inquietud, yo, un periodista que trabaja en Madrid, y nuestro otro hermano, Ben, que trabajaba en el sector de las tecnologías de la información en Sidney (Australia), decidimos acompañar a nuestro hermano pequeño. Al canal de televisión británico BBC también le gustó la idea, y en septiembre salimos de Cartagena, la capital del imperio cartaginés en España, con un equipo de televisión y tres bicicletas en una aventura que duraría 10 semanas.

Aníbal probablemente sea más célebre en España que en cualquier otro lugar; en Cartagena hay unas fiestas de cartagineses y romanos, y en el Museo de Cera de Madrid Aníbal es la primera figura que uno se encuentra al entrar. Un amigo español me lo explicó muy bien: mucho antes que Ernest Hemingway y David Beckham, Aníbal, que había nacido en Cartago en el año 247 antes de Cristo y que murió en 183, fue el primer famoso de fuera que vino a España.

Lo que viene a continuación es un relato de una de las etapas más sorprendentes de nuestra aventura: los 90 kilómetros que separan Ristolas, en los Alpes franceses, de Piasco, en el Piamonte, Italia. Un auténtico nirvana para unas vacaciones en bicicleta en busca de aventuras.

La subida

El hecho por el que Aníbal es más famoso es que cruzó los Alpes con su ejército y sus 37 elefantes de guerra. Nosotros también tuvimos que hacerlo, pero con bicicletas en lugar de los grandes paquidermos. Hay muchas teorías sobre la cima que escogió Aníbal para cruzar los Alpes y pasar a Italia. Nosotros probamos con cuatro puertos, siempre con nuestras bicicletas, a veces a cuestas. Uno de ellos fue el puerto del Col Agnel, situado en la zona conocida como los Altos Alpes Franceses. Iniciamos esta etapa en el pequeño pueblo de Ristolas, donde las montañas ya son muy grandes y se elevan hacia el cielo, con sus superficies cubiertas de densas alfombras de pinos verdes. En invierno, Ristolas se llena de aficionados que van allí a esquiar, pero en octubre apenas hay gente, excepto, al menos este año, una convención de moteros que se alojaban en el mismo albergue que nosotros. Nuestro medio de transporte era muy distinto del suyo, más clásico y perfecto para un viaje largo y lento, por así decirlo. El único problema serio que tuvimos fueron los pinchazos, y, en realidad, tampoco tuvimos tantos.

Así que nos fuimos de Ristolas muy confiados por una tranquila carretera -la D947- y, al cabo de unos 15 kilómetros, pasamos por el Château Fort Queyras. Este castillo medieval tiene un aspecto imponente desde lejos porque se encuentra sobre una gran roca pelada, dominando el valle. Allí giramos a la izquierda con las bicicletas para tomar otra carretera, todavía más tranquila que la primera, donde el paisaje cambió radicalmente. Los pinos desaparecieron y la vista desde las bicicletas eran unas grandes colinas a lo largo de un enorme valle de pastos, hacia las montañas cubiertas de nieve que se erguían en la distancia. Iniciábamos una lenta y dolorosa escalada hacia la cumbre del Col Agnel, que tiene una altitud de 2.700 metros.

El dolor fue un perseverante compañero de viaje. Cada bicicleta (con cuatro bolsas para ropa, utensilios de cocina, tiendas y libros sobre Aníbal) pesaba unos 25 kilos. ¡Sufrimos mucho! En esta solitaria carretera que pasaba por granjas y pequeñas aldeas nos detuvimos en un monumento, básicamente una piedra con placas, una de las cuales hacía referencia a que Aníbal y sus elefantes pasaron cerca de allí en el año 218 antes de Cristo. También mencionaba al general francés Guillaume, que estudió la zona en busca de posibles rutas de Aníbal. Hacía mucho frío, pero cuando finalmente alcanzamos la cumbre del Agnel, la vista hacia Italia era increíble, sobre todo por el pronunciado desnivel, que era muy, muy abrupto (como los paisajes de El señor de los anillos).

Una panorámica similar ayudó a Aníbal a levantar la mermada moral de sus tropas y seguir su gran hazaña militar, según relata el historiador griego Polibio: "Al noveno día llegó a la cima de estos montes, donde acampó y se detuvo dos días para dar descanso a los que se habían salvado y esperar a los que se habían rezagado. (...) Poniéndoles a la vista las campiñas que riega el Po, recordándoles la buena voluntad de sus moradores y señalándoles al mismo tiempo la situación de Roma recobró de algún modo el espíritu de sus soldados. Al día siguiente levantó el campo y emprendió el descenso". Goya imaginó el momento y lo plasmó en un cuadro pintado en 1770 (que está actualmente en manos de la Fundación Selgas-Fagalde).

La bajada

Descender en bicicleta no era tarea fácil; teníamos que apretar los frenos con tanta fuerza que nos dolían las manos, y tuvimos que parar varias veces para relajarlas. Luego seguimos bajando, y bajando, y bajando, durante más de 50 kilómetros, atravesando pequeños ríos y pueblos del valle del Po. Después de escalar el Agnel a una velocidad de menos de 10 kilómetros por hora, ahora íbamos a una media de unos 40. Era fantástico. Paramos para recuperar fuerzas con un rápido refrigerio, que nos comimos junto a una iglesia local. Luego tomamos café en un pueblecito, el primero que visitábamos en Italia.

Todavía nos quedaba un buen trecho hasta llegar a nuestro destino. Continuamos unas horas más por carreteras, ahora llenas de tráfico, hasta que llegamos a Piasco. Después de que mis hermanos consultasen algunas cosas en una oficina de correos, descubrimos un lugar en el que quedarnos y, lo más importante, un restaurante italiano con una comida estupenda y mucho ambiente. Esa noche dormimos muy bien.

WOOD, Dany. "Bicicletas en lugar de elefantes". El País (suplemento El Viajero), 06/03/2010.

Bike Race (British Columbia)

2010-05-06T06:16:00.007+02:00

La Bike Race és una cursa en set etapes de caire corriolenc i tècnic que discorre per la Columbia Britànica, extensa zona verge del Canadà. De Vancouver Nord a Whistler, amb dos creuaments en ferri inclosos. Somiar no costa res, oi?

L'edició de 2010 es disputarà entre el 23 de juny i el 03 de juliol.

Salut!

El Mezo, gregari de Bahamontes

2010-05-05T23:37:00.004+02:00

"El Mezo tenía genio, carácter y un taller de bicicletas que no le iba muy bien", recuerda Federico Bahamontes. "Siempre fue fiel a mí y yo siempre fui fiel a él". El Mezo, o sea Julio San Emeterio, (1930-2010) era ciclista, era de Torrelavega y murió ayer en la localidad cántabra de Rivero, a los 80 años, lo que dejó a Federico con "la moral por los suelos", súbitamente viejo, con la constatación de que envejecer es quedarse solo, y a la gente del ciclismo español, a los que le conocieron como ciclista o como director, con el sentimiento recurrente de que la vida pasa muy deprisa.

"He llegado a una edad en la que sólo recibo malas noticias". Bahamontes, de 82 años, al conocer la noticia, comenzó a recordar a todos los ciclistas que ha conocido y que han muerto. "Y sobre todo a los domésticos que he tenido en vida, a Ladislao, a Sánchez Velando, el único sprinter que le plantaba cara a Miguel Poblet y se mató en Cartagena, clavándose el ramal de un carro a la salida de una curva, a Campillo, a Mezo", dice el ganador del Tour del 59, con quien San Emeterio, su doméstico más fiel junto a Campillo y Herrero Berrendero, dio la vuelta de honor al Parque de los Príncipes.

San Emeterio era grandote y rodador, ciclista para todo. "Como no tenía condiciones para ser un campeón dedicó su carrera deportiva a ser gregario", dice Fulgencio Sánchez, ciclista que coincidió con San Emeterio un año en el pelotón y que hasta hace un par de años fue presidente de la federación española. "Y fue, sobre todo, un hombre de carácter, de genio: cuando se enfadaba podía ser muy duro. Recuerdo que en una Vuelta a Levante se puso a discutir con otro corredor y todos en el pelotón nos asustamos muchísimo, parecía que lo iba a matar. Pero luego, cuando se le conocía y se convivía con él era una bellísima persona".

Profesional desde 1957 hasta 1965, corrió en el Gamma, el Kas, el Faema, el Ferrys y el Margnat Paloma. Su principal triunfo fue la etapa Vitoria-Santander de la Vuelta de 1959 al final de una larga fuga en compañía de Campillo. A 11 minutos llegó el pelotón comandado por Van Looy. Fue director del Karpy, el Monteverde y el Teka.

ARRIBAS, Carlos. "Julio San Emeterio, el gregario más fiel de Bahamontes". El País, 29/04/2010.

Coppi-Bartali o la Itàlia dividida

2010-05-05T07:16:00.013+02:00

"Bartali es un hombre en el sentido antiguo, clásico, metafísico también, de la palabra. Sabe que un solo fallo en el motor de la providencia puede suponerle una derrota. Sólo levanta la cabeza para mirar el cielo. Por el contrario, Coppi es un mecánico. Sólo cree en el motor que le ha sido confiado, es decir en su cuerpo", escribe Curzio Malaparte.

"¿Lograría el viejo campeón encontrar la salvación? ¿O era la hora en la que golpea el destino? El sonido de una trompeta retumbó, repetido por el eco de las rocas. Entonces, Coppi dejo de balancearse sobre su sillín. Había encontrado un nuevo soplo, llegado de algún lugar desconocido. La mano invisible de la victoria le llevó de vertiente a vertiente y le empujó en el descenso de Val Gardena. En adelante, volaba, terriblemente feliz, aunque su rostro sólo hablara de dolor", escribe Dino Buzatti.

Sí, algunos de los mejores escritores transalpinos han escrito sobre este duelo histórico que dividió a Italia. Un país dichoso, sabio y desencantado, donde los hombres elegían hacerse la guerra a través de ciclistas. "Drammatico, ma non serio". Puede empezar el espectáculo.

- Los actores protagonistas. El primero sobre el escenario se llama Gino Bartali. De talla mediana, musculoso. Víctima de una grave caída, sufre una operación en la cara que refuerza la dureza de sus rasgos, su imponente nariz. Nace en julio de 1914 en Bagna a Ripoli, a dos kilómetros de Florencia. Su padre, Torello, trabaja la tierra. La de otros. Gana su primera carrera a los 17 años. Tras la muerte en 1936 de Giulio, su hermano pequeño, también corredor, Gino, que acaba de ganar su primer Giro, se sume en el misticismo. Pero nunca rechaza un vaso de vino, una loncha de jamón o un plato de pasta, sin olvidar los cigarrillos, que enciende uno con otro. "Rara vez se encomendó a los demás porque nació astuto", escribe Jean Bobet.

Ahora aparece Fausto Coppi. A pie, resulta ridículo este tipo zancudo de piernas interminables y torso pequeño; una figura delgada, de ave rapaz, de la que sobresale una nariz delgada y dos ojos saltones. Pero todo cambia en cuanto se sube a una bicicleta. Se diría que esta extraña máquina fue concebida para él. Entonces su elegancia es suprema. Nace el 15 de septiembre de 1919 en Castellania, en las colinas del Piamonte. Como Bartali, procede de una familia de campesinos pobres. No lo olvidará: "Cada vez que se me pasaba por la cabeza abandonar el ciclismo, pensaba en su dura vida".

A los diez años, Coppi, castigado, escribe cien veces: "Debo ir a la escuela y no montar en bicicleta". A los 13 anuncia a su padre que ya no quiere trabajar la tierra y se hace repartidor de salchichas. A los 19 gana su primera carrera. A los 20, el 4 de junio de 1939, se inscribe en la misma carrera que Bartali: la Vuelta a Toscana. Coppi sigue un régimen drástico e introduce la dietética en el ciclismo. Una vez a la semana se alimenta sólo de hígado y germen de trigo. También pierde a su hermano pequeño, Serse, en 1951, por una caída en la Vuelta al Piamonte.

- Los papeles secundarios. Bartali y luego Coppi sofistican la carrera en equipo. Un capitán y unos hombres a su servicio, los gregarii, que no tienen ningún derecho, salvo saludar en la vuelta de honor final y recoger algunos restos de la gloria del jefe. Éste, en su inmensa bondad, también puede dejarles algunas migajas durante la carrera. Cuando se entera de que ha logrado el maillot amarillo tras la novena etapa del Tour de 1952, Andrea Carrea, el más sacrificado de los servidores de Coppi, rompe a llorar... de remordimiento: piensa haberle traicionado y se disculpa.

- El público. Si se hubiese realizado una encuesta de popularidad, Bartali habría superado a Coppi. Poco importa: los porcentajes, por precisos que puedan ser, nunca darán cuenta del fervor. "Hay que haber visto a los tifosi aceptar recibir porrazos de la policía para poder tocar el maillot de su Gino", escribe Bobet. Los testigos recuerdan también a esos tifosi que se arrodillaban al paso de Coppi, Il Insuperabile. "Drammatico, ma non serio".

En la Italia de la guerra fría, dividida entre la Iglesia y los comunistas, los dos son adscritos a su pesar. La derecha, para Bartali, al que algunos quieren canonizar; la izquierda, para Coppi, más joven, más moderno. Alcide de Gasperi, primer ministro, telefonea a Bartali a la llegada a Cannes del Tour de 1948 para felicitarle y preguntarle si va a ganarlo: "Togliatti, el número uno del partido comunista, ha sido víctima de un atentado. Sólo su victoria puede calmar los ánimos".

¿Quién fue mejor corredor? El debate no está cerrado. Es cierto que hasta la llegada de Eddy Merckx, Coppi es considerado el mayor de todos los tiempos. ¿Acaso no lo gana todo? Dos Tours, seis Giros, tres Campeonatos del Mundo, uno en carretera y dos en pista; un récord mundial de la hora, ocho Campeonatos de Italia, una París-Roubaix y tres Milán-San Remo... Y con estilo. Aunque a menudo gana al sprint, es un especialista de las llegadas en solitario tras largas escapadas.

En comparación, el palmarés de Bartali es casi escaso: sólo dos Tours, tres Giros, cuatro Milán-San Remo y tres Giros de Lombardía. Sus partidarios no lo consideran suficiente. ¿Cuál habría sido sin la guerra? ¿Cuántos Tours habría ganado sin la interrupción de 1940 a 1947, cuando estaba en su mejor momento?

- Las mujeres. Si las fotos de la boda, el 14 de noviembre de 1940, entre Gino y Adriana, cajera de una tienda de Florencia, forman parte del álbum de recuerdos obligado, la mujer del campeón no vuelve a aparecer. El toscano no es de esos que hablan de su vida privada. Por su parte, Coppi escandaliza a la Italia puritana, católica y machista al enamorarse de una casada y aparecer en público con ella, él, casado..., y tiene un hijo con ella. No se les perdona. Se les suprime el pasaporte. Ella pasa cinco días y cinco noches en la cárcel y es obligada a dar a luz en Argentina. El Papa se niega a bendecir al pelotón del Giro porque en él figura Coppi, la oveja negra. Éste se crece. Tal vez nunca es tan grande como durante el Campeonato del Mundo de 1953, en Lugano. Domina por completo y desafía al mundo al presentarse en la tribuna oficial con la dama blanca, así llamada por su impermeable inmaculado.

- A la izquierda y la derecha. Cuántas gestas. Cuántos puertos legendarios marcados por sus huellas. Y cuántas auténticas rupturas y falsas reconciliaciones, enfados pasajeros y frases asesinas. Este duelo es un formidable juego de palabras y papeles. ¡Ah, esa etapa que Coppi, todo un caballero, deja ganar a Bartali en el Tour de 1949 porque es el día de su cumpleaños! Y ese mismo Coppi que se pone a disposición de Bartali tras desfallecer en la 15ª etapa del Tour de 1951. Y cuando Gino da su rueda a Fausto. "En un momento determinado", cuenta a Jean-Paul Ollivier, "el silbido del neumático pinchado me hizo volver la cabeza. Mis ojos se encontraron con los de Fausto. El silbido procedía de su rueda. Miró a su alrededor, como para pedir ayuda a un gregario, y apartó su mirada como si no quisiera verme. Había un sol cegador. Bajé y me acerqué a él con una rueda en la mano. No dijo una palabra y yo tampoco abrí la boca. Todo sucedió en medio de un silencio impresionante".

Bartali también advierte que una vena, en el hueco de la rodilla derecha de Coppi, se hincha cuando está en dificultades. Por tanto, encarga a uno de sus gregarios que la vigilen. Si se hincha, a la carga. Un día, en el puerto del Bracco, Bartali ve beber a Coppi y lanzar a un prado un frasco misterioso. Tras memorizar el lugar, regresa al final del Giro, busca y encuentra la botellita. La manda analizar creyendo que, por fin, va a descubrir el secreto de su adversario. El producto es... un simple reconstituyente. Pero Il Vecchio no se da por satisfecho. Durante otro Giro, cada mañana se mete en la habitación de Coppi, rebusca en la basura, en el cuarto de baño, en la mesilla de noche: "Frascos, botellas, botes, tubos, cartones, cajas, supositorios... Lo recogía todo. Me había vuelto tan experto en la interpretación de estos productos que adivinaba el comportamiento que Fausto iba a tener durante la etapa". Y el arrepentimiento, decenios más tarde: "Pobre Fausto, casi siento remordimientos por haberte hecho todo esto, a ti, tan inocente, tan puro, que no sabías nada".

Última imagen: el Aubisque, en el Tour de 1949. Coppi acaba de coger a Bartali. Van pegados. Coppi agarra su bidón, bebe y se lo pasa a Bartali: "Puedes beber, aún queda". Gino inmortaliza la foto, en la que se ve el bidón pasar de una mano a la otra, con una leyenda que explica que ha dado de beber a su amigo.

- Último acto. El 9 de febrero de 1955, con 40 años, Gino abandona el pelotón tras 20 años de competición. Un récord. Habrá que esperar a Raymond Poulidor para superarlo. Su longevidad no sólo es deportiva. Muere en la cama en 2000. ¡Tiene 96 años!

El final de Fausto es más trágico. Tiene que haber un mártir y le toca a él. Corre durante mucho tiempo como un actor que no quiere abandonar el escenario, como un hombre que necesita dinero. "Al final, se había vuelto una especie de ciclista magnífico y grotesco", escribe Pierre Chany. Muere el 2 de enero de 1960 de una malaria mal cuidada y contraída en una gira por Burkina Faso. Una muchedumbre inmensa asiste a su entierro. Gino está presente: "Nunca podré olvidar ese barro viscoso que se me pegaba a las botas en el camino que sube hacia Castellania. Arriba estaba el cuerpo de Fausto y lo iban a meter en un ataúd. Y pensé en otro barro, aquel que se nos pegaba a las piernas, a las de Fausto y a las mías, en las terribles etapas de las Dolomitas".

Saludos.

Cae el telón.

Bravo y gracias.

FRALON, José-Alain. "Copi-Bartali o la Italia dividida". El País, 03/07/2003.

Text: © Le Monde-EL PAÍS

Imatges: Sportpro Italia, Musée du Sport et al.

Bartali in voce di Paolo Conte

2010-05-03T01:00:00.008+02:00

Poc sovint la veu d'un cantautor es creua amb la vida d'un ciclista. L'any 1979 el músic Enzo Jannacci va rendre homenatge a una de les grans figures del ciclisme, un tribut a l'esperit de superació i sacrifici d'aquest esport. I anys després, el gran Paolo Conte recordà amb les seves paraules a Gino Bartali, qui va ser rival directe de Il Campionissimo Fausto Coppi; una rivalitat que dividia els italians tant esportiva com política com religiosament, doncs les postures polítiques i religioses d'ambdós ciclistes també estaven enfrontades. Rivalitat i amistat, Tour de França de 1949.

És famosa, la imatge en què Bartali passa el seu bidó d'aigua a Coppi durant una etapa del Tour de 1949 que després va guanyar Il Campionissimo.

Bartali, a l'esquerra; Coppi, a la dreta.
(Font: Cycling Hall of Fame)

Com la de tants altres, la vida d'en Bartali (també conegut com Il Ginettaccio, Il Pio y L'uomo di ferro) es va veure interrompuda per la Segona Guerra Mundial i afectada per la mort del seu germà Giulio. Fou un campió, escalador excepcional i pioner en l'ús del canvi de marxes Campagnolo. Anteriorment, les bicicletes incorporaven dos plats i canviar implicava haver d'aturar-se i realitzar l'operació de forma manual. Amb aquest nou sistema, el ciclista podia realitzar el canvi de plat sense necessitat de baixar de la bicicleta.

Un clàssic en veu d'un altre clàssic:

Salut!

Centelles

2010-04-26T15:57:00.000+02:00

Fem un recorregut visual per les imatges d'Agustí Centelles, fotògraf de la Guerra Civil:

http://especiales.lainformacion.com/artes/centelles/

Salut!

Els Camins de la Memòria

2010-04-25T00:19:00.004+02:00

Salut!

Tastets de primavera

2010-04-19T19:53:00.005+02:00

Quan pedalis, mira de no trepitjar-la; creix a la vora dels camins.

Aquesta és del Priorat.

A la muntanya trobem els líquens desapareguts dels nuclis urbans.

Són un excel·lent indicador de la qualitat de l'aire que respirem.

Un formiguer de disseny?

Cinc, eren cinc...

Projecte "Enllaç"

2010-04-17T23:53:00.004+02:00

"El Consorci Vies Verdes de Girona, amb associació amb Pays Pyrénés Méditerranée i el Conseil Général des Pyrénées Orientales (França), ha obtingut un ajut del Programa Operatiu de Cooperació Territorial Espanya – França – Andorra (POCTEFA, antic programa “Interreg”) per desenvolupar un projecte d’ampliació anomenat 'Enllaç'.

El Comitè de Programació del POCTEFA, va acordar ahir al Secretariat Tècnic Conjunt a Jaca (Osca) donar via lliure a aquest projecte, subvencionant-ne el 65% del cost total.

El projecte Enllaç consisteix en crear una anella cicloturística entre Catalunya i França que aprofiti les xarxes de vies verdes i de cicloturisme existents, unint els territoris de parla catalana dels dos costats dels Pirineus. L’Enllaç persegueix dos objectius principals: definir una xarxa cicloturista de prop de 400 quilòmetres per potenciar un model turístic sostenible que permet gaudir dels detalls dels territoris i conèixer-los més a fons; també, reforçar els vincles entre dos territoris separats per una frontera però amb molts punts de coincidència.

Aquesta anella es composarà de la xarxa de vies verdes existent, uns 150 km entre el traçat actual i el que està en creació, 100 km de rutes ciclables i vies verdes a França, 35 km al Ripollès, 55 a l’Alt Empordà i 30 al Baix Empordà, aproximadament. On no existeixi xarxa de carrils bici, s’adequaran carreteres de baixa intensitat de trànsit, es segregaran trams o es crearan espais de seguretat. Tota la xarxa disposarà d’una senyalització específica.

El cost global del projecte és de gairebé 1.650.000 euros, i la subvenció europea en finança el 65%, és a dir, uns 1.072.000 euros. La resta l’aporten els tres socis, 332.000 euros el Consorci, amb la col·laboració especial del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i els consells comarcals de l’Alt Empordà, el Baix Empordà i el Ripollès; 19.000 euros Pays Pyrénés Méditerranée i 226.000 euros el Conseil Général des Pyrénées Orientales.

Crear xarxes transfrontereres

Les convocatòries europees potencien, precisament, els projectes transfronterers, amb voluntat de crear el que anomenen 'eurodistrictes'. Els projectes inclosos en el programa POCTEFA impliquen el treball conjunt entre socis diversos.

El termini per a desenvolupar el projecte és de 36 mesos, en els quals es realitzaran diverses accions: estudi de traçats, execució de les obres necessàries i desenvolupament de la senyalització. També es realitzarà promoció conjunta i accions de difusió, amb una web pròpia i material informatiu específic."

Font: Cicloturisme

El Nas d'en Quiuma i la Mina Lluça

2010-04-12T21:11:00.120+02:00

Gran ruta, la que vam poder fer plegats diumenge passat, acompanyats d'en Josep Maria Massot: la veterania i la bona conversa amb denominació d'origen Baix Camp.

Hem tornat una vegada més a l'estimat Priorat, una comarca amb moltes possibilitats que ens hem proposat descobrir a fons. Una terra amb arrels. I allà, entre el Molar i el Lloar, ens han encuriosit més que mai dos indrets d'aquesta geografia ondulant i solitària. El Nas d'en Quiuma i la Mina Lluça.

En arribar als dominis d'en Quiuma (nom d'origen púnic o fenici), és obligat deixar de pedalar per un instant, aturar-se a contemplar una panoràmica ben particular presidida pel seu rostre... i escoltar el silenci abans d'enfilar la serpentejant baixada que comença en ferradura i es va estirant poc a poc, com una serp que llisca cercant el camí entre terra i pedres. El contrast de colors no ens deixa indiferents: blanc, roig, verd, blau, ametllers en flor, primavera.

L'entretingut descens, a estones una mica tècnic però no pas impossible (d'això donem fe), distreu els nostres pensaments, encallats fins aleshores dins una mina abandonada per la que hem passat fa una estona: la Mina Lluça.

Pedalar per la Mina Lluça, altrament anomenada Lussa, Loussa o Lusa, i coneguda per la gent del Molar com a "Linda Mariquita", representa furgar a l'esplendorós passat de l'extracció de plom i a la foscor de la seva darrera funció: hospital de campanya durant la Batalla de l'Ebre.

La primera sensació en veure aquests edificis mig enderrocats, però força ben conservats per l'abandonament a que han estat sotmesos des de fa anys (concretament, des del 3 de desembre de 1938), és esgarrifadora. Silenci absolut, només trencat per el xiuxiueig del vent i el ocells. Ombres. Runes. Estructures de ferro rovellades, testimoni mut del pas del temps.

_______________________________________________

"La Mina de la Loussa, a tocar del Molar en direcció al Lloar, havia tancat arrel d'una forta vaga que demanava augment de sou, en començar la República. Quan s'inicià la Revolució, s'instal·là allà l'escola del CENU al novembre de 1936; amb mestre de nois (que marxà aviat) i mestra de noies. L'ensenyament durà fins comencement de 1938.

Quan es comença a preparar l'atac de l'Ebre, els comandaments militars s'estableixen al poble; i fan proves de passar el riu Siurana, en un pantà que construeixen al pont del Masroig.

...........................................................

'La segona fase correspon a la retirada de l'exèrcit de la República a la riba esquerra del riu Ebre. Mentre les tropes es dirigien a l'altre costat del riu, tots els equips quirúrgics del sector proper a Gandesa es concentraren al túnel del Pinell de Brai, on segons Douglas Jolly s'arribaren a reunir uns 15 equips mòbils. Després, aquests equips s'instal·laren dins una mina abandonada a la població del Molar, a pocs quilòmetres al nord-est de Mòra d'Ebre.'

Un testimoni de la guerra civil espanyola: Douglas Jolly i el seu text de Cirurgia de Guerra, 2004 (p. 186).

...........................................................

El sistema hospitalari del XV Cos d'Exèrcit cobreix amb la Bisbal de Falset les necessitats inicials del pas de l'Ebre a la 16 Divisió; desplaçant equips auto-quirúrgics Mora d'Ebre, Santa Magdalena (La Picossa), Venta de Camposines i Ribarroja. Però aviat, en estancar-se l'atac republicà, i quedat desbordat l'hospital de la Cova de Santa Llúcia, es desplaça un equip quirúrgic a El Molar. Molts ferits de Gandesa, La Fatarella, Cavalls i Pàndols són duts ja directament a la Mina Loussa. Hi treballen sense parar, nit i dia, el doctor Miquel Gras Artero, els tinents practicants Josep Maria Llarch Fortuny i Ricardo Lechuga Sampera, l'anestesista Josep Maria Blasi, el transfusionista Ramon Mauri Salmada (que es casarà amb la Teressa Serres del poble), les infermeres Lola Enguis i Maria Rulo, l'esterilitzador Manuel Sancho, l'electricista Joan Asens Torregrosa, el xòfer Juan Perez Rubio, i els sanitaris Mariano Sanchez Barba i Eloi Garcia Borque.

Els primers ferits ingressats venen de Gandesa, Villalba, Cavalls i La Fatarella els dies 10 i 11 de setembre de 1938. Els operats són evacuats a hospitals de reraguarda; però ja a primers d'octubre són enviats al tren de Els Guiamets. Sorpren que, amb totes les dificultats dels combats, dels atacs aeris a les carreteres i el dificultós pas de l'Ebre, els ferits més llunyans de Gandesa triguen només entre 8 i 10 hores en ser intervinguts a El Molar.

Els operats que segueixen en observació es queden al gran edifici de la Mina. Els qui moren en el postoperatori són acumulats en els frescos passadissos abovedats que hi ha als soterranis de l'edifici de la Mina, i amb camions i carros, duts de nit al proper cementiri. Allà s'obren tres fosses a dreta i tres a esquerra de l'entrada, i s'omplen de cossos en tres alçades. El veïnat parla d'uns cinc-cents morts enterrats.

Els qui estan documentats per la seva inscripció al registre civil són una centena; afegint-hi els 14 que troben en les notes del director Miquel Gras. L'hospital devia tenir anomenada, ja que els ferits pel bombardeig de Marçà són duts a la Mina i no pas a l'hospital de Falset.

Sabem que funciona fins el 3 de desembre de 1938, a les darreries amb l'equip auto-quirúrgic del doctor Olsina, ja que el doctor Gras és enviat a la Cova de Santa Llúcia de La Bisbal de Falset 2 para evacuar los heridos que en ella están cuando estén en condiciones de ser evacuados. L'equip mèdic serà traslladat a el Hospital de Evacuación del Ejército del Ebro en Reus i a el Hospital base de Valls."

A la pàgina web de Cornudella es publica per primera vegada una llista que permetrà a molts familiars retrobar la pista dels seus desapareguts, llista documentada als llibres 7 i 8 del Registre Civil de Defuncions, i surt de les notes del capità metge Miquel Gras.

MARTORELL, Miquel. "El Molar: l'Hospital M-2 durant la Batalla de l'Ebre. Siurana", 01/07/2008.

_______________________________________________

Si ja costa pair els pocs fets coneguts en data recent sobre aquells esferidors mesos a la Mina Lluça, com imaginar el que seria viure la realitat de la guerra? Pensant-ho bé, és comprensible que molts dels supervivents d'aquella catàstrofe no vulguin recordar-la ni parlar-ne. Però cal recuperar la memòria històrica...

Afortunadament, la bibliografia al voltant de la Batalla de l'Ebre comença a ser abundant, tot i el silenci escrit durant molts anys. Per als interessats a conèixer una mica més sobre aquest atziac capítol de la nostra història, de les nostres comarques, vet aquí alguns llibres força interessants:

- Orensanz, Toni. L'òmnibus de la mort: parada Falset. Ara Llibres, 2008. (19,95 €)

- Wolff, Milton. Otra colina. Baratària, 2005. (20 €)

- Jackson, Angela. Més enllà del camp de batalla. Cossetània, 2004. (11 €)

- Jackson, Angela. Els brigadistes entre nosaltres. Cossetània, 2008. (13,70 €)

Salut i bona lectura!

Fotos: J. M. Massot, El nostre nord

Il diavolo rosso

2010-04-09T08:02:00.008+02:00

En una terrassa del barri de Montmartre, a París, un italià i un francès parlen sobre ciclisme. Tots dos estimen aquest esport, i no poden entendre com és que la bicicleta la va inventar un anglès, i no pas un francès o un italià. No ho poden entendre, ja que creuen que la bicicleta forma part de la cultura popular d'aquests països, i no pas d'Anglaterra. Entre copes de vi, l'italià mira endarrere i explica al francès un record de la seva infància.

En aquest record, un grup de persones s'enfilen caminant com poden per una carretera secundària cap al cim d'un turó. No és un turó gaire alt, però és estiu, fa calor i els personatges en qüestió van vestits de vint-i-un botó: les dones, amb vestit llarg i barret; i els homes, amb corbata o llaç. I tots amb barret, com no. Tots suen, però estan de bon humor en aquesta espècie de pelegrinatge pagà. I és que aquests ciutadans d'una tranquil·la vila del nord d'Itàlia, al Piemont, no s'enfilen per veure una aparició de la Mare de Déu. S'enfilen al turó per veure el diable. Tot i la calor que fa, pugen a dalt del tot del turó per poder veure amb els seus ulls un personatge gairebé llegendari, al qual no havien vist mai en carn i ossos, però de qui se sabien fil per randa totes les aventures: Giovanni Gerbi, un dels primers asos del ciclisme, conegut com a diavolo rosso (‘diable vermell').

Un d'aquests nens es diu Kurt Erich Suckert. El seu pare és alemany, i la mare, italiana. Ell és toscà, però estiueja al Piemont, on passa hores llegint les fites d'aquells ciclistes que es deixaven la pell a la carretera amb tot de gomes dels pneumàtics enroscades a les espatlles. Emocionat, el nen espera l'arribada de Gerbi. Quan aquest arriba, tot encongit sobre la bicicleta però pedalejant decidit, el sol pica més fort que mai. El nen es mira aquell Aquil·les amb rodes que s'acosta cap a ell quan, de sobte, Gerbi no aguanta més la calor, aixeca el cap, i pispa ràpidament el barret al nen. Se'l posa al cap decidit per resguardar-se del sol i inicia la baixada del turó. El nen mira com s'allunya aquell diavolo rosso carretera avall, aquell ciclista que té cames d'heroi grec... i el seu barret de nen al cap.

Aquest nen, ja home, acaba d'explicar l'anècdota a París, tot melancòlic. Ara ja no és conegut com a Kurt Erich Suckert. Ara és un escriptor i periodista d'èxit que firma amb pseudònim: Curzio Malaparte.

Curzio Malaparte

Malaparte és una figura cabdal de la cultura italiana del segle XX. Inicialment, era feixista. Ràpidament, es va girar contra Mussolini i va tastar les presons molts cops. Va acabar com a comunista, però vivint com un rei en una finca preciosa que s'havia dissenyat a Capri, on vivia acompanyat del personatge més meravellós que mai va tenir a prop: el seu gos, Febo. Malaparte va ser sempre un malalt del ciclisme, i va tenir la sort de conèixer personalment Coppi i Bartali, els dos genis que van dividir Itàlia amb una rivalitat que va més enllà de l'esport.

Coppi i Bartali

Malaparte va escriure un deliciós article sobre Coppi i Bartali en el Corriere della Sera el 1949 que fa poc l'editorial Adelphi ha transformat en un petit llibre. Una joia en què parla del diví Bartali i del profà Coppi. Coppi s'assemblava a Gerbi, el lladre de barrets, en l'origen, el Piemont, i la falta de naturalesa divina. Un dia, Gerbi va anar a espetegar amb la bicicleta i el seu uniforme vermell al mig d'una processó, fet que va provocar que el capellà el bategés com el diable vermell. Dècades més tard, el cantant Paolo Conte li va dedicar una cançó: Diavolo rosso.

Agraïments al company J. M. Massot!

Font: El Punt, 26 de març de 2010

Imatge: Arueda.com

Dant torna a la N-340

2010-04-09T07:28:00.001+02:00

La escena era dantesca. Bicicletas tiradas sobre el asfalto, helicópteros sobrevolando la zona, coches de Mossos cruzados tratando de tapar la imagen del siniestro, sirenas, caras desencajadas, compañeros de los fallecidos envueltos en mantas, una lluvia que calaba los huesos, un cuerpo en el arcén y otro lanzado sobre el campo... Apenas pasaban unos minutos de las doce del mediodía cuando se produjo el accidente. Un grupo de aficionados al ciclismo, de procedencia suiza y austríaca, que llevaban desde el pasado sábado realizando un stage en la Costa Daurada, hospedados en el Hotel Pueblo el Dorado Playa, de Cambrils, volvían después de más de dos horas de entrenamiento. Les faltaban menos de tres kilómetros para llegar al establecimiento cuando una furgoneta Nissan gris se llevó por delante a varios miembros de uno de los grupos (al parecer, los 70 ciclistas que conformaban el equipo circulaban diseminados en diversos pelotones pequeños, según han confirmado fuentes policiales). El impacto, en el punto kilométrico 1.140 de la N-340, dirección Cambrils, sucedió a las 12.08 horas y acabó con dos muertos, un hombre y una mujer, Medhi I, de 34 años, y Sandra G. de 33, ambos suizos, y un tercer ciclista herido de gravedad que tuvo que ser trasladado en helicóptero al hospital Joan XXIII, y que lamentablemente ha fallecido esta noche (Chanelle C., de 35 años y nacionalidad australiana).

Varios compañeros sufrieron heridas de diversa consideración, pero se encuentran fuera de peligro. El conductor de la furgoneta, José G.I., vecino de Reus y de 57 años, dio negativo en la posterior prueba de alcoholemia a la que fue sometido. El reusense fue detenido por homicidio imprudente y lesiones.

Al lugar de los hechos acudieron ocho patrullas de los Mossos d’Esquadra, tres dotaciones de bomberos, servicios sanitarios, entre ellos dos helicópteros, y la Policía Local de Cambrils puesto que el accidente ocurrió prácticamente en la frontera entre ambos municipios, Mont-roig y Cambrils. Como consecuencia del siniestro, la carretera permaneció cortada al tráfico en ambas direcciones durante más de una hora. Sobre las 13.20 horas, se restableció la circulación.

Ahora, los Mossos d’Esquadra han abierto una investigación para establecer las causas exactas del siniestro, aunque las principales hipótesis con las que se trabaja son un despiste del conductor o un exceso de velocidad, según han explicado fuentes de la investigación.

Servei de Trànsit

Tras el accidente, el Servei Català de Trànsit (SCT) ha pedido respeto y prudencia para los ciclistas en la carretera. El SCT recuerda que el reglamento establece que se tienen que dejar 1,5 metros de seguridad en los adelantamientos a los ciclistas y que no hacerlo supone una infracción de carácter grave que puede ser sancionada con la pérdida de cuatro puntos del carnet de conducir. Trànsit remarca «la necesidad de lograr un espacio de convivencia en la vía pública en el que no se puede olvidar que ciclistas, viandantes y motoristas siempre son la parte más débil del asfalto». El SCT explica que los ciclistas pueden circular de dos en dos en paralelo o en grupo y que en carretera tienen prioridad de paso los que circulan en grupo. Por su parte, también insta a los usuarios de la bicicleta a llevar casco y sistemas de iluminación.

Desde el pasado 2000, han muerto 84 ciclistas en las carreteras catalanas, un número que se ha estancado y que no desciende a diferencia de los accidentes de tránsito. 2001 fue el peor año, con once muertos y 39 heridos graves.

Campañas ‘contundentes’

La Coordinadora Catalana d’Usuaris de la Bicicleta ha pedido, tras conocerse el siniestro, que las autoridades de tránsito lleven a término campañas «más claras y contundentes» y ha recordado la peligrosidad de adelantar a un ciclista en carretera. «No tenemos que tener miedo a dejar claro que, aun sin tocarlos, si no se respetan los 1,5 metros de seguridad en los adelantamientos se puede matar al ciclista». Desde la Coordinadora, lamentan el accidente y exigen que «las autoridades dediquen el tiempo necesario para acabar con esta infracción. En nuestro país el respeto a los ciclistas no se enseña en las escuelas», concluyen.

Font: Diari de Tarragona, 08/10/2010

Imatge: EFE

La força de la gravetat

2010-04-03T18:08:00.009+02:00

Per terra...

Per aire...

GoProHD Hero Camera:

Salut!

Sobrecreixement bacterià

2010-04-03T13:17:00.042+02:00

A la flora intestinal tenim unes 500 espècies diferents de bacteris, hostes que viuen al nostre organisme en perfecte equilibri contribuint al seu òptim funcionament i evitant la instrusió de gèrmens patògens. Quan aquest equilibri es trenca, parlem de sobrecreixement bacterià.

Els bacteris més propensos al sobrecreixement són els estreptococos, l'Escherichia coli, els Bacteroides, el Lactobacillus, el Clostridium i el Veionella. Els noms ja ho diuen tot.

Un dels efectes més importants associats a aquesta condició és la malabsorció de nutrients: proteínes, hidrats de carboni i vitamines com la B12, necessària per a l'assimilació del ferro; vet aquí perquè qui la pateix acostuma a presentar anèmia i altres complicacions secundàries com nivell baix d'hemoglobina i d'hematòcrit, entre d'altres.

D'aquesta mena estem des de principis d'any: a base de proves, tractant l'anèmia, la gastritis i ara també el sobrecreixement bacterià, que va per llarg. Però sense deixar de fer el que ens agrada malgrat les dificultats, segons algun(e)s entrenant d'amagat. Si a això se li diu entrenar... Tant de bo! ;-)

Serveixi aquest post com a recordatori de la importància d'acudir al metge al mínim símptoma de malestar, no ho deixeu córrer. Escolteu el vostre cos...

Hurt (Nine Inch Nail's), versió de Johnny Cash gravada l'any 2002.

Molta salut!

Quinoteràpia

2010-04-01T23:56:00.012+02:00

Quinoteràpia, 1985

Salut!

La Nova York del Priorat

2010-03-03T21:02:00.027+01:00

La Vilella Baixa és, amb tots els respectes, la Nova York del Priorat; amb la particularitat que els homes de la Vilella aixecaven les altes cases no per gratar el cel, sinó per esgarrapar els durs roquissers de la muntanya. Això ho explicava Joan Asens al llibre Guia del Priorat publicat per Edicions de la Llibreria de la Rambla (Tarragona) l'any 1981, tota una joia regal de l'amic Josep Maria Massot.

Aquest ha estat un dels llocs de pas de la ruta dominical. Una ruta de contrastos, molt completa i variada, que de ben segur tornarem a repetir. Uns 40 km amb aproximadament 1200 m de desnivell acumulat per pistes, corriols i una trialera ciclable al 99,9% que treuen l'alé a qualsevol amant de la BTT. Els paisatges corprenedors entre el Priorat i el Montsant són d'aquells que et tornen a casa amb un gran somriure i una estranya sensació de pau interior, de relaxació.

Als encisadors pobles que hem anat hilvanant hi ha escrites moltes pàgines de la nostra història, una història que en molts casos ha quedat amagada sota les runes, condemnada a morir en l'oblit. Rescatar-la, ni que sigui per un moment, és dotar de sentit l'existència i permanència de les pedres que un dia van ser cases com a testimoni mut del passat. I és també, sens dubte, una llicó d'humilitat que ens recorda la insignificància de les nostres petites històries particulars, l'esforç i el sacrifici personal. Al cap i a la fi, com diu la gent gran que tant ha viscut, no som res.

Tot comença a Gratallops, un "lloc grat als llops" ubicat al cim d'un turó de llicorella, al bell mig del Priorat, presidint les valls de dos rius prioratins, el Siurana i el Montsant, que es troben més avall per unir els seus cabals en aiguabarreig a "Els dos rius", entre els pobles del Lloà i de Bellmunt. Va ser un dels pobles més rics de la comarca abans de la fil·loxera, i avui dia ens dóna la benvinguda amb un magnífic pi respectat per l'asfalt, tot just a la vora del carrer Piró; fent honor al seu nom, un parell de llops es graten al tronc i una senyera oneja a la copa de l'arbre.

Sortint de Gratallops, fem visita obligada (i de molt bon grat) a l'ermita de la Consolació que, com el seu nom suggereix, és un consol per als sentits amb la panoràmica del Monstant i el silenci que es respira al seu voltant. Un petit corriol arribats a aquest punt acaba de fer les nostres delícies. Nyam!

El Priorat mai no deixa indiferent a qui s'hi endinsa per la duresa, la varietat i la bellesa del seu terreny, un decorat que canvia com de la nit al dia amb cada estació, amb cada acte en què es divideix el teatre de la vida.

La següent parada a la que ens porta un camí esquitxat d'ametllers florits és la Vilella dels músics, la Vilella Alta. La seva història està íntimament lligada a la de la Cartoixa, i segurament el poble deu tot el seu creixement al monestir; tal vegada a la Vilella hi vingueren algunes de les famílies del petit poblet de Montalt, quan els monjos oferien noves terres a tots els qui abandonessin el llogaret. Durant les ferotges guerres carlines del segle passat, encara estaven molts carrers tancats per un portal, i a hores d'ara són els records d'aquelles guerres els que els veïns tanquen a les seves cases.

Nosaltres de seguida marxem amb la música a un altre lloc, directes a Escaladei (o Scala Dei), ancorat als peus del Montsant. Iniciem l'ascensió pel costat de la Cartoixa. Avui una visita a les pedres venerables que encara resten en peu és motiu de profundes reflexions. Estreny el cor de pensar que només amb 150 anys ha desaparegut, gairebé totalment, una obra de més de sis segles. El 1835 era incendiat el monestir i robats tots els objectes de valor que s'hi trobaven; no obstant, a primeries del segle XX encara s'aguantaven les parets de la majoria de cel·les i dependències. Després la incúria i l'egoisme han acabat de desfer el poc que havia deixat el vandalisme de grups incontrolats. Les nobles pedres han estat trossejades fins i tot per engravar carreteres.

Potser era necessària una destrucció total. Almenys, tot i que res no justifiqui els actes de violència, procurem treure'n les lliçons oportunes. Qui sap si tal vegada la Cartoixa, veritable far de la comarca, més d'un cop havia donat fum en lloc de llum; però els que intentaren espargir el fum per deixar una llum més clara no aconseguiren res més, amb les torxes incendiàries dels seus lacais, que apagar la flama veritable i deixar el país definitivament a les fosques.

Per a sortir de la foscor, cerquem la ferèstega lluminositat del Montsant i a mida que guanyem alçada prenem consciència de l'imponent tamany de la Serra Major. Francament impressionant! És ben cert que les muntanyes ens posen al lloc que ens correspon, a l'alçada de les pedres. Com diu el poema de León Felipe: "Así es mi vida, piedra, como tú. Como tú, piedra pequeña; como tú, piedra ligera; como tú, canto que ruedas por las calzadas y por las veredas; como tú, guijarro humilde de las carreteras; como tú, que en días de tormenta te hundes en el cieno de la tierra y luego centelleas bajo los cascos y bajo las ruedas; como tú, que no has servido para ser ni piedra de una lonja, ni piedra de una audiencia, ni piedra de un palacio, ni piedra de una iglesia; como tú, piedra aventurera; como tú, que tal vez estás hecha sólo para una honda, piedra pequeña y ligera..."

Poc després, com la petita pedra, ens enfonsem al fang argilós de pujada a les ruïnes de Sant Antoni de Montalt, el poblet anterior a l'arribada dels cartoixans que aquests darrers van despoblar mitjançant el pagament del dot de les noies que es casaven fora i la compra de terres. Tal com resa el cartell on es recull la seva història, "no es podien permetre el brogit d'una vila tan propera al seu indret de retir espiritual". Ja hem comentat abans que bona part de la població de Montalt es va establir a la Vilella Alta.

De camí a la Vilella Baixa, trobem un altre llogaret abandonat de nom Mas Déu. Tindrien res a veure els cartoixans?

Amb aquesta pregunta al cap ens disposem a encarar el descens més trepidant de la jornada un cop passada la Barraca del Creuetes, que havia servit com a refugi temporal de persones i animals durant les èpoques de més activitat agrícola. Al coll empedrat pel que baixem ens cal tota la concentració possible per cercar la millor traçada i superar algun pas força tècnic mirant de no fer cap gest en fals, doncs l'alçada és considerable. A més del traçat, se'ns presenta la dificultat afegida d'esquivar els nius d'orugues als pins baixos. Diversió assegurada!

La llarga baixada es fa notar als braços, però nosaltres continuem fins arribar a la Vilella Baixa, la Nova York del Priorat. Creuat el riu Montsant pel pont de dos arcs, anem pujant nivells, deixant als nostres peus les primeres plantes dels gratacels. Anem directes a un gran portal d'entrada a l'antic clos, ara conegut amb el nom del "carrer que no passa".

Antigament durant les guerres, i fins i tot ja prop dels nostres dies quan l'invasió napoleònica i els moviments carlins, el gran portal era tancat a les nits amb pany i clau i tot el poble es refugiava al carrer que no passa. Potser per aquesta raó la gent que vivia al carrer se'n sentia orgullosa i contenta. Una corranda popular ho deixa patent: "Al carrer que no passa ho tenim tot, batlle, batllet i battlon (noms de cases del carrer), cisterna i forn. I al cap del carrer hi ha el barber..."

L'olor a menjar cassolà i el sol que comença a escampar els núvols alts ens porten fins el punt de sortida, la nostra meta d'avui: Gratallops. Sens dubte, una ruta excel·lent en la millor de les companyies, la que et fa costat a les verdes i a les madures.

Salut!

La Ruta del Carrasclet

2010-02-26T16:39:00.013+01:00

O més aviat hauríem de dir la Ruta del Calçot, entre Reus i Valls, doncs l'aire de calçotada ens va acompanyar de principi a fi amb el vent ratjejat.

Matí de dissabte. Ens llevem tard i sortim de casa per anar a buscar pedalant el punt de sortida a la població veïna d'interior: Reus. Feia temps que volíem tastar aquesta ruta proposada pels companys de BttLaPera, que són, com indica el seu nom, "la pera". Així que, aprofitant la meva convalecència, el vent, la mandra i la proximitat relativa, no ens ho hem pensat gaire amb una ruta a priori rodadora (que ha resultat rodadora rambé a posteriori). I rodant, rodant, al final hem rodat uns vuitanta i tants quilòmetres... amb només uns mil metres de desnivell acumulat. Però hem portat un ritme alegre, especialment de tornada, quan només havíem d'anar seguint les molles deixades al camí moments abans, tret del bucle final cosit per arribar a Valls, ciutat que arribà a ser considerada segona població del Camp de Tarragona segles enrere, i amb raó!

La ruta, avui en dia asfaltada gairebé en la seva totalitat, va ser antigament transitada per personatges com l'anomenat bandoler Carrasclet (Pere Joan Barceló), qui a primers de desembre de 1719 intentà de fer-se amb Valls i es trobà per això amb no poques dificultats. Va fracasar en l'intent, doncs la població vallenca majoritàriament profelipista va fer-lo tirar enrere. Acte seguit, el Carrasclet es va incorporar a França (font: David Porcel Muñoz). Si en aquella època en Pere Joan se les havia de veure amb els seguidors de Felip V, a hores d'ara és amb els vehicles a motor amb qui el cicliste esforçat ha de lliurar batalla durant bona part del recorregut.

Més que en la dificultat del terreny, l'interés d'aquest traçat radica en la riquesa històrica de les poblacions que travessa. De fet, a estones ens ha semblat pedalar per indrets ancorats al passat, un passat que ha de conviure amb un present i una modernitat no sempre amables amb una espècie que cavalca dalt d'un rossí de dues rodes.

Vet aquí algunes de les joies del recorregut que tot bon observador por admirar, fins i tot tocar, a cop de pedal:

Arribem a Reus pel Camí dels Morts, que connecta els quilòmetres acabats de deixar enrere amb la Misericòrdia de Reus. Travessem la ciutat i fugim del seu trànsit caòtic sense posar peu a terra, tot i que els carrerons reusencs ben valen una visita qualsevol altre dia amb més calma.

Vilallonga del Camp, antiga partida de terra de la família Montoliu que, amb els anys, ha passat d'unes mans a altres, com una possessió més dels senyors feudals. Aquest arc que fa les vegades de portal, antigament part de la muralla, s'engalana els dies de festa major.

La Masó, petit poble presidit per l'esglèsia neorromànica de Santa Magdalena i la seva gran cúpula, obra de l'arquitecte tarragoní Ramon Salas i Ricomà. Les ruïnes de l'antic molí de La Masó, imponents als peus del riu Francolí.

Algun corriol fora de track ens ha fet pensar que podríem redissenyar el traçat, amb permís dels companys de BttLaPera. Ho intentarem, si més no!

Les vistes, arribant a Valls, constitueixen una bona radiografia dels temps que ha viscut aquesta població i de cap a on camina a hores d'ara.

Ja al casc antic de Valls, trobem la joia més gran de la corona: l'esglèsia de Sant Joan amb el seu campanar de 74 metres d'alçada, el més alt de Catalunya, a tocar del barri jueu. Al costat, la plaça del Blat, indret on en altres temps es feia comerç de cereals.

El temps solar s'esgota i hem d'iniciar el camí de tornada. Per suposat, no sense abans acomiadar-nos del monument als Castellers i fer un vol ràpid per la ruta literària de Narcís Oller, que comença a la plaça del Quarter, als peus mateix del monument a l'escriptor vallenc, i finalitza a El Pati, emplaçament de l'antic Hospital de Sant Roc, tot passant per: la capella del Roser (carrer de la Cort), Galeria de Vallencs Il·lustres (Ajuntament de Valls), Arcs de Ca Magrané (esglèsia de Sant Joan), convent del Carme (plaça del Carme), plaça de l'Oli i plaça dels Alls, entre d'altres. L'editorial Cossetània va publicar un llibre amb aquest títol l'octubre de 2009 (podeu fer-ne un tastet aquí mateix).

Ja prop de casa, ens creuem amb un Rolls Royce dels clàssics. Guanya en les distàncies curtes!

I per fi arribem abans que es faci fosc, quan al cel llueix la primera "Estrella".

Salut!

Les quatre estacions de Valtellina

2010-02-24T19:52:00.003+01:00

Salut!

Gràcies a Mtbpassion!

L'Arc de Sant Martí

2010-02-21T14:05:00.011+01:00

Fa goig sortir a la terrassa i trobar-se tots els colors al cel. És un altre regal donat sense esperar rebre res a canvi...

Damunt mon vaixell
l'arc de Sant Martí
com un gran cinyell.
Totes les sirenes
engronxant-se en ell.

(Joan Salvat-Papasseit)

Segons Descartes, per a que sigui visible, la llum s'ha de reflectir a les gotes d'aigua en un angle determinat (1637).

Salut!

A peu per Vilaplana

2010-02-16T18:16:00.004+01:00

L'Ajuntament de Vilaplana acaba de publicar el llibretó de rutes A peu per Vilaplana, idea de l'amic Maurici Montané, amb el suport tècnic i logístic de l'empresa Mediterrània de Geoserveis. Enhorabona, Mau!

Aquesta és la segona i darrera fase d'un petit però ambiciós projecte per a donar a conèixer el nostre ric patrimoni natural, històric, geològic i etnogràfic, mentre passegem pels camins mil·lenaris que transiten pel terme de Vilaplana, a la província de Tarragona.

Ja fa més de mig any que, amb el suport de la Conselleria de Comerç, Consum i Turisme, es va poder portar a terme la primera fase, consistent en la col·locació de set panells indicatius, que ens anunciaven, a través d'un mapa, l'inici d'una ruta circular i a peu pel municipi i a llocs emblemàtics dels municipis veïns, així com dos grans plafons amb informació de les set rutes: un instal·lat a la Riba i l'altre al refugi de la Mussara; igualment, també es van plantar banderoles de direcció en alguns punts poc clars dels recorreguts.

Ara, doncs, veu la llum, amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Conselleria de Cultura, aquesta segona fase del projecte consistent en un llibretó per poder seguir l'itinerari de les set rutes, que són:

Ruta dels Avencs de la Febró
Pujada als Mutllats i a la Creu Trencada
Camí dels Cingles
Ruta dels Carlins
Pujada a la Mussara per les Tosques
Pujada a la Mussara pels Garrigots

Conjuntament amb el llibretó (que només costa 2€ i es pot adquirir a l'ajuntament), s'entregarà el nou tríptic informatiu de Vilaplana: en una cara hi haurà un plànol del poble i informació general, i en l'altra un petit mapa del terme amb les set rutes, abans esmentades, marcades.

Font: Lo Pedris

Salut!

Pou de glaç

2010-02-14T20:51:00.057+01:00

La casa forestal de La Pena al primer quart del segle XX.

Aquest dissabte no ens vam voler perdre l'espectacle de gel al bosc de Poblet. Així doncs, vestits per l'ocasió amb un bon gruix de roba a l'esquena, tres amics vam quedar al pàrquing del monestir a una hora Prudencial. El repicar de campanes marcà l'inici de la ruta, aquell moment tan especial en què es deixa enrere la rutina i comença l'aventura, un moment en què es troben la il·lusió davant la descoberta i la incertesa davant possibles entrebancs.

Passem de llarg la Font de la Magnèsia, mentre ens comencem a posar al dia i decidim quin camí agafar. La sensació de fred és intensa, però ningú no diria que el termòmetre registra cinq graus i mig sota zero. Pugem per la pista de les Masies tot sortejant els arbres caiguts per les darreres nevades...

El temps fuig ràpid, tot lo bo s'acaba; i, en albirar el primer rastre d'aigua, constatem amb els nostres propis ulls que les sensacions no sempre es corresponen amb la realitat i que les màquines, a diferència de les persones, ben poques vegades s'equivoquen. Els caramells en què s'ha convertit l'aigua fresca i una patinada sobre gel dónen fe de la forta gelor.

Continuem la nostra ascensió per pista. La vegetació de seguida ens permet contemplar el paisatge de la Conca i, a l'horitzó, els molins de vent sota uns Pirineus encara adormits al llit de núvols. Visitem el Pou de Gel, bastit a finals del segle XVII per la comercialització de gel i destinat a primers del segle XIX a acollir els enginyers i el personal forestal durant les tasques de repoblació per acabar fent després de capella. La seva estructura, que en certa manera recorda a la d'una nau espacial a punt d'enlairar-se, és imponent. Poc després, mentre gravem el que venim de veure a la nostra retina, deixem a mà esquerra d'un revolt pronunciat la casa forestal de La Pena, edifici modernista tancat al públic que serví de residència a l'enginyer de monts Josep Reig i Palau, principal artífex de la repoblació del bosc de Poblet i responsable de l'existència d'alguns dels camíns i pistes forestals que avui en dia hi trepitjem. Seguidament, trobem La Cascada, un salt d'aigua sobre roca vermella de saluó disfressat de blanc per Carnestoltes, congelat en el temps.

Sense deixar de pujar, ens endinsem a una ombrívola pista de terra compactada que dóna un matís verdós a la claror del dia. Estem a la font dels Boixets, de les més fresques de la província. No raja gaire pel gel. En qualsevol cas, el fred ambiental ens treu la set i optem per deixar córrer l'oportunitat de tastar la seva ambrosia.

Una mica més enllà, comença la diversió. Anem a buscar el sender GR en direcció als Cogullons que alterna trams tècnics, petits repetjons, algun pas de bici-al-coll i estones ràpides. Cada vegada som més a prop de la Taula dels Quatre Batlles, punt de convergència dels termes de Montblanc (abans, Rojals), Vimbodí, Mont-ral i Prades; encara bo que no havíem de pactar els termes de cap tala de pins com aleshores, perquè ens mancava un quart batlle.

Ara sí, anem directes a fer un mos cap a la Mola d'Estat o dels Quatre Termes, indret de llibertat. L'enorme esplanada, mirador amb vistes a la immensitat, presidida per una font pluvial i les Tres creus en memòria de tres veïns de Montblanc afusellats a la Guerra Civil, posueix un caràcter marcadament especial. En llocs com aquest hom s'adona de la pròpia insignificància, en contrast amb la grandesa de la natura.

Ens sorprén trobar mig glaçada l'aigua dels nostres bidons, i el fred, ara més patent, ens recorda els cinq graus sota zero enregistrats al principi de la ruta i ens fa pensar que segurament ara ens trobarem a uns set graus negatius. Increïble, sí, però cert. Crec que mai havíem pedalat amb el termòmetre tant baix i sensació de fredor normal. Sort que no hi havia humitat!

Baixem ja, no sense agafar una drecera que ens permet corriolar pel bosc. Primer un tram de pista, després un sender molt ràpid en direcció al mirador de la Pena i, per deixar-nos un bon regust de boca, el sender dels "Senglars" seguit de la senda del Colom al seu pas per una balma i per la cova de fra Pere Marginet.

Aquest personatge, qui ingressà com a monjo de Poblet l'any 1835 on treballà com a infermer dels pobres, abandonà el monestir el 1411 i durant dos anys dugué una vida errant, de pillatge, despreocupada i de disbauxa amb dues dones, una d'elles ex monja del santuari de la serra de Montblanc. Penedit, retornà a Poblet, però com a resident a La Pena on els monjos tenien una granja; la majoria del temps habitava una cova propera al bosc de Poblet, ja dins les muntanyes de Prades: la cova de fra Pere Marginet.

Conta la llegenda que un dia s'aparegué Satanàs a fra Pere per mostrar-li tots els béns que s'estava perdent en la cova de La Pena, i que el monjo resistí la temptació. El dimoni s'hi va presentar en succesives ocasions amb diferents aspectes, oferint-li sempre diversitat de luxes i plaers; no obstant, vist que fra Pere sempre el rebutjava, al dimoni se li va acudir oferir-li, en lloc de luxes, una vida senzilla però feliç. I per això va triar la forma d'un ase. El dimoni no comptava amb què se li giraria la truita: en veure l'ase, el monjo el va lligar i el va carregar amb les pedres d'un torrent sec per aixecar un mur exterior, i amb les pedres sobrants va construir un portal d'entrada a l'estança per a lligar l'ase, que mai més s'hi va poder deslliurar de les lligadures de fra Pere. Emprenyat, el dimoni abandonà el cos de l'ase i es presentà després als pagesos dels voltants per fer-los saber:

Digueu a fra Marginet

que no tornarà a agafar el Dimoni

al bosc de Poblet.

Hi ha una altra versió menys popular i, en canvi, més arrelada al territori: la que en Josep M. Sugranyes inclou al llibre De Reus a Prades i Poblet (Cossetània, 2001), de lectura amena, altament recomanada.

En certa ocasió, el dimoni, que pel que sembla mostrava més aparences que el Mortadelo, se li va presentar en forma de ruc, tot passejant per l'esglèsia. Fra Marginet, que sabia el peu que calçava el dimoni, de seguida el va clissar i, a poc a poc, se li va acostar i li va tirar un escapulari beneït al coll, amb la qual cosa el va fermar, i tot seguit el va lligar a la pilastra de l'aigua beneïda, per a que tots els monjos el veiessin. Després el va portar a una de les granges, amb l'encàrrec que el fessin treballar de valent i sense contemplacions.

Així es va fer durant uns anys, però un dia, baixant de la muntanya -possiblement per la senda del Colom, prop de la de Mata-rucs (molt costeruda i pedregosa per on baixaven els rucs carregats a bast, amb el risc de patir una relliscada mortal)- amb una gran càrrega al llom, l'animal es va deixar caure al terra i se li va inflar desmesuradament el coll. Aleshores el criat, malgrat tenir ordres de no treure-li el collar per res del món, es va ablanir de llàstima pensant-se que es moria i li afluixà el dogal; però llavors, com per art d'encantament, en uns instants, el va veure desaparèixer per sempre.

Diu un proverbi àrab: "Les llegendes són contes que condueixen a la veritat." Tant de bo fos veritat, perquè la històrieta és prou atraent com per ser una realitat.

Nosaltres, contents d'haver gaudit aquesta ruta circular improvisada en bona companyia, arribem així al nostre destí i punt de sortida: als peus del bosc de Poblet.

__________________________________________________

A qui vulgui conèixer més a fons La Pena del bosc de Poblet, recomanem la lectura de l'article "Un indret del bosc de Poblet anomenat La Pena", d'en Manel Martínez i García, publicat l'any 2004 al Llibre d'Actes de les Primeres Jornades sobre el bosc de Poblet. Són unes 18 pàgines molt interessants que es poden consultar lliurement en format PDF. La introducció diu així:

Parlar del bosc de Poblet avui és parlar de la Pena, ja que, sens dubte, és l'indret més visitat de tot el bosc. Aquest fet, però, no és nou dels nostres temps. Els monjos de Poblet ja hi anaven a passar quinze dies de vacances al mes de juliol i, més tard, quan despertà l'excursionisme, aquest indret fou un dels més visitats, especialment durant el primer quart del segle XX, quan el balenari de les Masies era un gran centre turístic. En aquesta època ja es reclamava fer d'aquest indret un Sitio o Parque Nacional, si bé la iniciativa no va prosperar.

Veurem en aquest treball que el nom de La Pena s'ha anat generalitzant per abastar una part important de territori, però que al seu inici aquest topònim devia ser exclusivament de la granja que el monestir tenia en aquest indret.

Repassarem els documents que tenim sobre la granja del monestir fins que va ser destruïda, i també sobre la seva venda a propietaris particulars, així com l'expropiació, anys més tard, que va dur a terme l'Estat i la construcció de l'actual casa forestal. Serà, doncs, un recorregut històric per un indret molt conegut, que després de la lectura d'aquest treball ho serà molt més.

Pista forestal en construcció fins l'antiga granja de La Pena, 1907.

MARTÍNEZ I GARCÍA, Manel. "Un indret del bosc de Poblet anomenat La Pena" [versió íntegra]. Llibre d'Actes de les Primeres Jornades sobre el bosc de Poblet, novembre de 2004, Amics del Paratge Natural de Poblet.

Fonts consultades: El bosc de Poblet (Vimbodí)

La ruta del Císter

Col·lecció vintage ( II )

2010-02-11T23:58:00.001+01:00

Salut!

Col·lecció vintage ( I )

2010-02-11T05:15:00.010+01:00

L'Art Nouveau és una de les moltes coses que em tenen el cor robat. Especialment, quan el ciclisme i la bicicleta són protagonistes. Un dels grans faedors, representant per excel·lència del modernisme i pioner del disseny artístic publicitari fou el txec Alfons Maria Mucha, qui va fer alguns treballs per a Waverley, Cycles Perfecta i Singer Cycle, entre d'altres. El seguiren artistes com Georges Massias, per a Cycles Gladiator; Mich (Michael Liebeaux), per a Bianchi i Gurtner; Ramsdell, per a American Crescent; Henri Gray, per a Sirius, Brilliant i Rudge-Whitworth; O'Galop per a Michelin; G. Favre, per a Dilecta, Alcyon i Meteore, Pal (Jean de Paleologne), per a Fernand Clément, Liberator, Falcon i Deese; Francisco Tamagno, per a Automoto; Georges Gaudy, per a Delin i Wagner; Walter Thor, per a Griffon; Lerckel, per a Cottereau; Marcellin Auzolle, per a promocionar el Vélodrome du Montet; Austin Cooper, per a Bicyclism; Johan Georg van Caspel, per a Hinde-Rywielen); Butter, per a Perfecta; H. L. Roomy, també per a Michelin; William H. Bradley, per a Victor Bicycles; Robert Guzart, per a Terrot; Pomi, per a Attila; E. Malerba, per a Cicli Stucchi; Emil Huber, per a S. R. B.; G. Berni, per a Mercier; Lunel, per a Ruxel & Dubois; Lucien Baylac, per a Acatene Metropole; Dreville, també per a Terrot; Edward Penfield, per a Orient Cycles; Marodon, per a La Française; Paul Mohr, per a Wonder; Bottini, per a Medinger; Leonetto Cappiello, per a Automoto; A. Bernat, per a France; Adolphe Mouron Cassandre, també per a Brilliant; Norman Rockwell, per a Goodrich, Maurice Lauro, també per a Automoto, i un llarg etcètera.

Salut!

Singletracks de Nelson (BC)

2010-02-10T00:10:00.010+01:00

El fotògraf professional Kari Medig i els seus companys mostren els millors senders de Nelson (British Columbia, Canadà) i algunes de les instantànies que aquest estiu de 2010 sortiran publicades a l'especial corrioler de Norrøna.

Salut!

Desconnexió

2010-02-08T07:56:00.035+01:00

Cap de setmana en plena llibertat. Una parella de ciclistes i una forta ventada que fa grinyolar els arbres de valent. Llevats d'hora, ben abrigats i amb els ulls encara mig tancats, ens acostàrem fins un dels paradisos tarragonins: el bosc de Poblet. Des del monestir, hem pogut resseguir pista amunt les petjades recents d'algun porc senglar matiner i veure restes de molsa arrencada per les bèsties a les roques que hi ha al marge del camí. Més amunt, trobàvem neu al terra que es resistia a fondre's sota el sol esmorteit del segon mes de l'any... i neu a l'horitzó, als Pirineus.

A les zones obagues, el canvi de temperatura es feia notar i ens va caldre la roba que portàvem a les motxilles; sort que anàvem ben preparats!!! Hem de superar grans tolls de neu fosa per la pluja dels darrers dies, tolls que fan servir com a banyeres els senglanots que hem anat seguint. El fang serà el lastre perfecte per a encarar els repetjons més forts de la jornada. Pulsacions a l'alça, un crit silenciat de guerra i amunt!!!

Després de tot un matí, hem acabat força satisfets amb la ruta feta en solitari. Amb fred, sí, però molt contents. És cert això de que, en general, no es valoren prou certs privilegis... fins que es perden. Potser per aquesta raó sempre hem donat tanta importància a la salut i el descans, entre molts altres. Per les vegades que els hem perdut. La muntanya i la btt (i l'esport en general) són d'aquelles coses que fan que et sentis viu, aporten qualitat de vida i ajuden a gaudir plenament el dia a dia sense necessitat de demostrar res a ningú més que a tu mateix; perquè els entrebancs es poden superar amb alegria, paciència, esforç (un esforç no exempt de patiment però molt agradable, tot sigui dit), amb il·lusió i el suport de i a qui més t'estimes. Una mica com les trialeres.

Ja canviant de terç, per fi sembla que les brigades de neteja es deixen veure treballant de valent al bosc, retirant els molts arbres caiguts que hi ha al camí i fent llenya per a qui la vulgui aprofitar. Ja la coneixeu, la dita, oi? De l'arbre caigut...

Per a arrodonir el cap de setmana, també hem aprofitat per a fer una petita passejada per Vallbona de les Monges i el santuari del Tallat, un paratge solitari però també ple d'història. Si mai aneu a Vallbona, pareu atenció als detalls dels carrerons, que semblen ancorats al passat. El monestir el trobareu en obres, són coses que cal fer: els seus 850 anys d'existència i les inclemències meteorològiques han causat moltes deficiències estructurals en el conjunt de la construcció.

El azul del mar inunda mis ojos,

contra las rocas se estrellan mis enojos,

y así toda esperanza me devuelve.

(Golpes Bajos)

Enguany ens espera una temporada ciclista plena d'aventures aquí i allà,
"lluny del mundanal soroll".

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Que la salut ens acompanyi!

Les peces que faltaven...

2010-02-05T21:11:00.002+01:00

Les peces per a completar el puzzle. Per fi tenim ja el manillar Easton i els punys Ritchey d'espuma. El selló i els pedals són gairebé els mateixos que els que van muntats des de fa temps a la doble: Selle Italia i CB Eggbeater.

Salut!

KTM Racing Team

2010-02-03T12:57:00.017+01:00

No, no ens hem agenciat cap KTM... però veure l'immens camió de l'equip del Campió del Món d'Enduro, l'Ivàn Cervantes (qui, per cert, es veí de Cambrils) m'ha fet recordar la bicicleta amb què tants quilòmetres i metres de desnivell acumulat vaig compartir per terres llunyanes i properes. Un plaer!!!

Els records d'Àustria, Suïssa, França, Galiza... han fet que a la darrera sortida pels nostres dominis se'm passessin els quilòmetres en un no res i que, de sobte, el sol esmorteit em fes tocar de peus a terra amagant-se darrera l'horitzó. I és que, per un moment, la ment se m'ha quedat en blanc i m'he vist submergida en un mar de somnis, somnis farcits de reptes i aventures, de viatges amb muntanyes, muntanyes i més muntanyes recorregudes a cop de pedal en la millor de les companyies, nits d'acampada amb estels al sostre i un rellotge aturat...

Suposo que és cosa del subconscient, i segurament Freud sabia el que es deia. De vegades, en aquest petit món succeeixen determinades coses que sense comptar-hi ens toquen la fibra sensible i ens fan pensar i reaccionar, com una gran bufetada. El passat cap de setmana, per exemple, els amics de Bttmania gaudien d'una perfecta jornada betetera amb grata companyia, guiats pel gurú de la zona i acollits amb una hopitalitat sense parany... quan el malastruc va voler creuar-se en el seu camí: van trobar un excursionista estés a terra, mort feia un parell d'hores. En assabentar-nos els que no hi érem ens vam quedar glaçats, de manera que no vull ni puc imaginar com es devien quedar els companys que baixaven a tot drap pel camí, entre bromes i rialles; no és un tema agradable, i tots sabem que la mort també forma part de la vida... però és inevitable que quelcom així ens faci reflexionar, encara que només sigui per un instant, sobre el significat i el sentit de la nostra existència. Es resumeix a la perfecció en una expressió llatina de dues paraules:

CARPE DIEM!

Doncs això, company(e)s, salut i carpe diem!!!

De l'arbre caigut...

2010-01-31T23:14:00.010+01:00

Tothom en fa llenya. Per aquesta regla de tres, molta llenya haurien de donar els pins que ens han barrat el pas en més d'una ocasió. I, pel que sembla, no és el cas... almenys de moment. La neu, de la que encara queden clapes a les muntanyes de Poblet, ha fet tantes destrosses com les darreres ventades.

Tret d'això i dels puntuals moments de fred, la d'avui ha estat una altra bona ruta en grup: Rafel, Esther i Otto, Paco, Anscari i qui escriu aquestes ratlles. Aquí falta gent!!!

Sortíem del pàrquing de Poblet cap a les 9:00 i amunt, que fa fred! A la pista que puja de les Masies cap al Pic de l'Àliga, s'albiraven els primers arbres caiguts del dia... Ja escalfats, hem decidit sobre la marxa fer la curta però intensa sendera dels Boixets; encabat, hem baixat en direcció Castellfollit, per a després acostar-nos fins a la casa forestal del Titllar i, finalment, encarar els repetjons en sèrie que ens conduirien a Vallclara, "poble d'un carrer" uniformat de pedra que consta als registres des de 1152 i en el passat va tombar de mans en mans. La molsa a les pedres i la neu a l'horitzó, més enllà dels molins de vent, ens donaven una pista d'on es trobava el nostre nord avui: als Pirineus.

Malgrat el lastre del fang argilós acumulat a les zones obagues, aconseguirem assolir tots plegats els dominis del castell de Riudabella, on Fèlix el Gat ens ha vingut a rebre amb ulls de cel. Veient l'actual estructura del castell, costa imaginar que a la segona meitat del segle XII fos granja dels monjos de Poblet; amb el temps, les construccions es van anar succeint (ara una capella, ara una petita muralla...) fins que l'any 1860, després de la desamortització de Mendizábal, en Pere Gil i Babol de la família Gil Moreno va adquirir l'edifici en subhasta pública i li va atorgar l'aspecte de castell que avui en dia conserva com a casa de turisme rural.

Un cop allà, emborratxant la vista amb les vinyes ja al nostre abast, només restava deixar-nos caure fins al monestir de Poblet. Objectiu aconseguit!

Pots arribar a qualsevol lloc, sempre que caminis el suficient.

(Lewis Carroll)

Salut!

Mariano Lorefice

2010-01-29T13:26:00.001+01:00

Salut!

El Sender dels Carlins

2010-01-29T10:07:00.034+01:00

Bones sensacions, aquests dies de sol i vent gèlid per les nostres contrades. El procés d'adaptació amb l'Stumpy sembla que comença a donar els seus fruits; sobta que la primera impressió fos de rigidesa total i poca absorció de vibracions quan ara, amb només uns dies més de rodatge, la montura veu superada amb escreix la prova de foc en un terreny on el que més abunda per centímetre quadrat són les pedres. O serà que m'hi he acostumat al sotrac?

Sigui com sigui, i malgrat qüestions alienes al pedalar, montura i genet miren de sortir a fer camí amb certa regularitat. És un esforç que "val-la-pena", doncs després de cada sortida el genet arriba a casa amb un gran somriure, el somriure dels infants; és com si, per un instant, totes les misèries del món s'esvaissin i tot el que l'envolta canviés de registre. Un colom sortit de dintre d'un copalta. És posar-hi l'ull a la millor traçada com qui mou peça als escacs, veure un bot que et servirà de trampolí per donar-te un petit viatge d'adrenalina, badar cap el cel i descobrir la cara transparent de la lluna a plena llum del dia (al·lucinant!), i en baixar la mirada trobar-te davant aquella pujada encimentada que sembla no tenir fi, i fixar-te com a primera fita immediata aquell iaio que va al tros i a qui, en passar, un sentiment barrejat de respecte i admiració et diu que has de saludar; i és també, perduda la concentració en pronunciar aquest "bon dia", veure el final de la pujada més lluny que mai... Precisament aquí radica l'encís de l'anar en bicicleta, l'encís que ho converteix en tot un estil de vida: surts, t'oxigenes, mires de mantenir l'equilibri existencial com el plantejava Einstein, t'atures un instant i captes amb els cinc sentits tot el que hi ha al teu voltant, pedales fins que les cames diuen prou, gaudeixes del plaer de les petites coses i tornes a casa amb la motxilla plena de moments viscuts que et dónen corda per afrontar l'endemà amb una rialla.

En aquesta ocasió, la cirereta que hem volgut afegir al pastís de ruta d'entre setmana ha estat un corriol montroigenc descobert un dia d'aquests que en diem "d'exploració" (és a dir, "d'aventura"), el corriol perfecte per a fer en sentit invers al senyalat pel cartell indicador. Es tracta d'un senderó més aviat llarg i molt divertit que serpenteja als peus de l'Areny i, a cada revolt, amaga petites sorpreses d'allò més saboroses: el Sender dels Carlins.

Petites sorpreses i molta història, doncs el camí pren el nom d'un moviment polític sorgit l'any 1830 entorn del plet dinàstic plantejat en la successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII. El carlisme. Carlisme perquè defensava els drets del germà, l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents a ocupar el tron, i alhora s'oposava a la corrent d'opinió liberal sota el lema Religio, Rei i Furs. Aquest nou moviment polític, "arrelà sobretot a les terres hispàniques més diferenciades (Països Catalans, País Basc), situades en oposició a la teoria liberal que preconitzava la política centralitzadora i uniformadora dels Borbó". Tres confrontacions van mantenir al llarg del segle XIX, els participants de cada branca de la dinastia borbònica. Per la naturalesa del conflicte i les possibilitats i recursos dels oponents, bona part de les accions es van desenvolupar a la muntanya. En aquest sentit, la serralada de Prades i la zona sud de l'Ebre van esdevenir, a la província de Tarragona, un important escenari.

Els reialistes catalans es revoltaren el 1827 en l'anomenada Revolta dels Malcontents. Fou revolta seguida d'una dura repressió, i pocs anys després començaria una ferotge guerra civil, la primera carlinada del 1834. Van ser uns anys de represàlies, fortes imposicions pecuniàries, atacs i saquejos a les poblacions, inseguretat al camp i pesta. La guerra va afectar molt l'economia del país, i per això la pau de Vergara l'agost de 1839 fou molt ben rebuda. El camp es recuperà aviat, més quan el preu de la carga del vi anava alt. La inestabilitat política i social era patent, i ben aviat, el 1846, esclataria a Catalunya la segona carlinada, coneguda com a Guerra dels Matiners (1846-1849). Aquell fou de males collites, preus alts i lleves forçoses, espurnes que feren revoltar part del món rural i també proletarial.

"Memorable y nunca bien ponderada sorpresa ejecutada por el héroe del valor el caudillo D. Franco. Jornet, capturando la facción del cabecilla Bagarro, el cérigo Agonizante y demas secuaces, todo en obsequio de nuestra tan digna Soberana Maria Cristina de Borbon Gobernadora del Reyno." Gravat de la Primera Guerra Carlista, c. 1834
Eugenio Fulgossi (Font: carlismoenlared)

Dintre dels diversos avatars polítics que se succeiren en aquells anys, com ara el Sexenni Revolucionari, aquell que va afectar més la població civil fou la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Com ja havia succeït en les revoltes anteriors, la guerra va significar una sagnia econòmica constant i la mobilització dels homes útils per la lluita armada. Els pagesos que s'arriscaven a anar al camp podien ser capturats pels carlins, que demanaven fortes sumes de diners per llur alliberament. El poble fou qui més va patir aquesta guerra, ja que els veïns havien de vigilar la població, allotjar partides carlines o columnes liberals, subministrar les tropes i se'ls requisava els animals de càrrega, indispensables al camp. Les eternes lluites carlines s'acabarien amb la Restauració de la monarquia borbònica i llavors almenys hi hauria més calma pel que fa als esdeveniments interns del país.

Nosaltres tornem a casa amb la satisfacció d'haver fet una bona ruta, però també amb el cor encongit d'imaginar quins successos o quines intrigues haurien esdevingut a l'abric de l'Areny anys enrere...

Camins que amaguen tota una història són descoberts l'endemà per primera vegada.
Camins que ara s'esvaeixen, camins que ja són nous.

Bibliografia

Enciclopèdia Catalana, SAU.

GRAU I PUJOL, Josep M. T.; Manel Güell. "La crònica negra de la destrucció d'arxius a la demarcació de Tarragona", treball publicat a la revista Ligall, nº 18 (Barcelona, 2001), pàgines 65-120.

http://decambrils.iespana.es/decambrils/ctares.htm, pàgina web consultada el 28 de gener de 2010.

ROM, Martí. "El centre obrer de Mont-roig del Camp (1911-1925)", volum 39 de El Tinter, Cossetània Edicions, 2003.

Trenca el Mur de la Vergonya

2010-01-26T18:53:00.004+01:00

Per segon any consecutiu, l'Asociación de Amistad con el Pueblo Saharaui de Sevilla y la Secretaría de Estado de Juventud y Deportes de la RASD ens acosta la "Sahara Bike Race", un event socioesportiu i solidari que pretén donar visibilitat i denunciar el Mur construït pel Marroc en la dècada de 1980 que separa el Sàhara Occidental ocupat dels Territoris Alliberats pel Front Polisario.

Del 26 de mars al 4 d'abril de 2010, els participants de la II Sahara Bike Race recorreran una distància de 350 km en ple desert del Sàhara Occidental, en un trajecte que anirà paral·lel al Mur de la Vergonya. Durant aquesta setmana podran conèixer i compartir la complexa situació d'aquest poble que, malgrat les adversitats, mai no perd l'oportunitat de contagiar el seu optimisme i la seva esperança.

EL VIATGE

La caravana de ciclistes partirà de Sevilla en un vol chàrter de la companyia Air Algerie i arribarà als campaments de refugiats saharauis en Algèria, concretament a la wilaya de El Aaiún. La sortida tindrà lloc el 26 de mars de 2010, en horari nocturn des de l'aeroport de Sevilla; i la tornada, el 4 d'abril.

EL RECORREGUT

La sortida es realitzarà des de la wilaya de El Aaiún, als campaments de refugiats de Tinduf, i el destí serà Tifariti (als territoris alliberats), en etapes d'entre 30 i 50 km diaris. La cursa es compaginarà amb visites culturals, rebement per part de les autoritats saharauis, visita al zoco de Smara i, al final del trajecte, a les zones alliberades, trobada amb els beduins al cor del desert i recorregut pel Parc Arqueològic d'Erqueyez.

L'ITINERARI

Divendres, 26 (tarda): sortida des de l'aeroport de Sevilla
Dissabte, 27 (tarda): 1ª etapa El Aaiún - Smara (Pitgeu per veure els detalls del recorregut pels campaments de refugiats de Tinduf)
Diumenge, 28: 2ª etapa Smara - Bir Lehlu
Del dilluns, 29 a l'1 d'abril: 3ª-5ª etapa Mur - Tifariti
Divendres, 2: visita al Parc Arqueològic d'Erqueyez i ARTifariti
Dissabte, 3: retorn a Rabuni en 4x4, amb tarda lliure als campaments de refugiats saharauis. Sortida cap a l'aeroport de Tindouf a les 23 h.
Diumenge, 4: arribada a Sevilla a les 8 del matí.

PREU

900€ (depenent del cost del vol, s'estima aquest preu màxim), que inclou:

-Vol charter Sevilla-Tinduf (anada i tornada)

-Trasllats dels participants.
-Transport de la bicicleta.
-Pensió completa durant el viatge.
-Vehicles d'assistència i seguiment.
-Equip d'organització.
-Caixa de viatge pel transport de la bicicleta.
-Mecànic.
-Servei mèdic en cursa.
-Dossier informatiu.
-Samarreta oficial del Raid.
-Assegurança de viatge.
-Visat.

EL MUR

El mur de sorra al que anirà en paral·lel el recorregut fa més de dos mil quilòmetres i separa els territoris del Sàhara Occidental ocupats pel Marroc de la zona alliberada pel Front Polisario. Prop del mur es troba l'arribada d'aquest raid, Tifariti, escenari de grans batalles entre ambdós exèrcits fins que va quedar en mans del Front Polisario.

El Govern Saharaui està duent a terme accions per a convertir la simbòlica Tifariti en capital del Sàhara Alliberat. És un bonic paisatge de desert, petits turons, roques soltes d'impressionants formes i tamanys i un sòl cobert de flors i trufes en època de pluges. En altres temps, fou una sabana africana de la qual es conserven vestigis a les pintures rupestres del Parc Arqueològic d'Erqueyez.

Més info a: Sahara Bike Race

movilizacion@saharasevilla.org

Seminari de ciclisme (Fedecat)

2010-01-25T15:30:00.010+01:00

La Delegació de Ciclisme de Girona (a través de la Federació Catalana de Ciclisme) ha estrenat l'any oferint un interessant cicle de ponències "obertes a tothom que tingui interès en aprofundir en els diferents aspectes que conformen el ciclisme, des de la mateixa alimentació fins a aspectes mes tècnics com poden ser la medicina esportiva, la biomecànica, la preparació física, etc. La participació és gratuïta i tots els assistents rebran el corresponent diploma d'assistència".

Qui estigui interessat/da i pugui anar-hi encara és a temps de fer-ho el dia 30 de gener "a la seu de la Unió de Federacions Esportives de Salt, c/ Miquel Martí i Pol nº 5, zona piscina coberta". Podeu fer les inscripcions a girona@fedecat.com o trucant al telèfon 972207005.

Vet aquí el programa del seminari:

Salut!

La ment en blanc...

2010-01-24T18:32:00.020+01:00

Feia mesos que esperàvem l'Stumpy, concretament des del 3 d'octubre de 2009. A falta de substituir-li punys i manillar, de sèrie conserva quadre, frens, forquilla, canvi, manetes de canvi i desviador. Les rodes eren el component que menys ens convencia de bones a primeres, sobretot per qualitat; en quant a la resta de modificacions, manies de la casa.

Testada està i, de moment, aprova amb nota. Però, com que "mi bici NO es la mejor", em limitaré a comentar per sobre els punts dèbils que li veig (i que comparteixo amb el company Xuminu, feliç propietari de la cosina de classe alta):

l'excessiva rigidesa que, malgrat permetre una bona transmissió de les forces de pedaleig, sembla anar en detriment de l'absorció de vibracions tan associada al carboni;
el fet que tingui l'eix de pedalier baix, com la resta d'Specialized, doncs si bé per una part això li dóna més estabilitat, per una altra fa que en terreny escarpat "toqui fons" amb més facilitat.

En qualsevol cas, espero compartir amb aquest rossí blanc tants quilòmetres i tantes aventures com amb el cavallino de doble suspensió. Interessa alternar sortides rígides i rutes de tracció a les dues rodes, sempre a la cerca de sensacions vàries i millores.

Salut!

Chris Boardman, ciclista i visionari

2010-01-14T19:51:00.020+01:00

Chris Boardman, nascut l'any 1968 a Wirral (Liverpool), guanyà la medalla d'or de persecució individual als Jocs Olímpics de 1992 (Barcelona), fulminà tres vegades el rècord mundial de l'hora i portà el mallot groc en tres ocasions diferents al Tour de França. També fou especialista de les contrarrellotges individuals. Des de l'any 2007, en què va crear la marca Boardman Bikes, treballa amb un equip de professionals per aconseguir els que es consideren els principals valors d'una bicicleta: rendiment, qualitat i disseny.

L'històric ciclista britànic va ser conegut al seu dia com "el Professor" per la seva tècnica i la meticulosa atenció al detall durant els entrenaments, que giraven en torn a les sèries amb canvis de ritme o fartlek. Altres l'apodaren "Mr. Pròleg", degut a la seva tendència a guanyar trams de contrarrellotge i pròlegs de curses per etapes. Precisament aquest fet el va encasellar en l'especialitat de "prologuista" i el va dur a ser criticat en nombroses ocasions, per no rendir com s'esperava a les etapes de muntanya. Com a anècdota curiosa i prova no sabem si de la seva meticulositat o excentricitat, el Professor va arribar a instal·lar una càmara hipòxica a casa seva, pràctica que en multitud d'ocasions ha suscitat el debat en la agència antidopatge (AMA), segons la qual es pot considerar equivalent al dopatge per transfusió de sang.

Durant la dècada de 1990, rivalitzà amb Graeme Obree per batre el Rècord de l'hora, alternant-se cadascú d'ells en la major distància recorreguda. Aleshores Boardman ja feia servir bicicletes completament especialitzades a les contrarrellotges; per exemple, la Lotus 108 dissenyada per Mike Burrows. No obstant això, després de la nova normativa de la UCI sobre l´ús de bicicletes per l'avandita prova, Boardman aconseguí batre la marca d'Eddy Merckx l'any 2000, demostrant així la seva vàlua.

Ja retirat del ciclisme professional, va decidir crear una marca de bicicletes l'any 2007. Es tracta de Boardman Bikes, de moment només present en botigues del Regne Unit, Irlanda i l'Internet. Caldrà seguir la seva evol·lució, doncs sembla una marca amb projecció de futur per la seva interessant relació qualitat-preu... La "joia de la corona" és el quadre Boardman Elite, amb pàgina oficial pròpia, una meravella ultralleugera dissenyada per Boardman i enginyada per Dimitris Katsanis; hem vist el primer model Air TT Elite a Roadcycling UK:

I també hem vist a ISon21 el prototip Boardman de... la bicicleta del futur per transport urbà? De qualitats, no li falten: extralleugera (de fibra de carboni, sense radis i amb coberta a prova de punxades), sistema anti-robatori incorporat que funciona amb les petjades dactilars del propietari, assistència elèctrica al pedaleig mitjançant energia solar, miniordinador que registra el consum de calories... Això sí, segons Boardman, hauríem d'esperar uns 20 anys per a que aquest prototip vegés la llum!

Salut!

Pluja de records

2010-01-12T19:09:00.019+01:00

Avui, com no podia ser d'una altre manera, uns quilòmetres de running i tornada a casa amb les primeres gotes de pluja, que per ben poc m'enxampa de ple! I amb un record molt especial al cap, en part evocat per les postals de muntanya publicades aquests dies en tots els mitjans: el record de les duatlons d'alta muntanya de Catalaunya en què vàrem participar, les Salomon XM Duathlon Series de fa vàries edicions. Patiment, diversió (sobretot si hi participes amb companys com l'Aleix, en Marc i en Quim, quins riures!!!) i una immensa satisfacció pels resultats aconseguits... sense una preparació gaire específica, per variar, però amb moltes ganes i una il·lusió bestial ;-)

Vet ací la crònica que l'Anscari va fer per la de Núria, potser la més popular de totes les sèries del circuit malgrat que no per això necessàriament la més maca... tot sigui dit.

Érem vuit amics i algun altre conegut amb què ens vam retrobar allà mateix.

Serà que som masoques? Que no recordàvem les altres? Que ens agrada ficar el cos al límit? Lo cert es que tot i que vas a tope del que dona el teu cos, i que el coco et matxaca amb que et retiris una vegada i una altre, tot i que et fa mal ací i allà, hi a tot un cúmol de coses que fan que t'enganxis en aquest tipus de curses com ara la gent (diferent a la del mundillo de la btt, tot i que alguns en formen part), els espectaculars paisatges que no tenen preu i et fan sentir lliure i tot un privilegiat de poder-los trepitjar o pedalar-hi, la sensació única de l'extrem, de superació per aconseguir el simple fet d' arribar a meta... Està clar que ens hem enganxat i que repetirem, intentant millorar, però amb el mateix esperit de superació personal i de simple fet de voler arribar a meta havent gaudit de tot, del patiment i de totes les altres sensacions que en el temps que dura la cursa se't barregen al cap.

Aquest any la sortida es va realitzar des del Pàrquing del Cremallera que porta a Núria, a tan sols 150 metres de la Plaça de Queralbs, lloc on hores després hi trobaríem la línia d'arribada.

Un esplèndid dia, amb una climatologia perfecta per a la pràctica de l'esport, va rebre a Queralbs als més de 720 duatletes inscrits a la 9ª edició de la Duatló d'Alta Muntanya de Catalunya, organitzada pel Centre Excursionista de Terrassa. El recorregut era el tradicional de totes les edicions, encara que presentava una petita modificació en la ubicació del punt de sortida.

Puntualment a les vuit del matí es va donar el tret de sortida des del pàrquing del cremallera de Queralbs-Santuari de Núria. La major amplitud i la progressiva rampa per asfalt han permès una espectacular sortida en la qual els dominadores de la BTT i del Circuit d'enguany van ocupar ràpidament les primeres posicions. Encara estavam aturats al lloc de sortida que ja veiem els primers per la carretera de sobre nostre passant a tota bufa!

Després del primer tram de BTT, amb la dura ascensió de 12 km fins a Fontalba, on es trobava la zona de transició (Fontalba), hauria d'afrontar-se el segon tram de cursa, que ens conduiria corrent fins al cim del Puigmal (2.913 m). Al poc temps de coronar, feia un vent fort i fred que gelava de valent. Jo avui estic amb mal de gola... El Puigmal el vam pujar per la banda "llisa"(vertical, diria jo) i pelada i el vam baixar per la banda rocosa que després es va convertint en un fantàstic corriol ple de riuets, salts d'aigua i molta vegetació fins arribar al santuari de Núria.

Les excel·lents condicions meteorològiques permetien controlar visualment la cursa i l'espectacular paisatge fins on la vista donava. Mirar a lo lluny i veure tota una filera de persones que cada cop es va fent més petita i menys clara enmig de la immensitat, et fa pensar: fins allí hem de pujar????

Un cop fet el cim del Puigmal, ens hem trobat amb petites plaques de neu i terra gelada que no han suposat cap problema com podria semblar a primera vista. Una vegada superat el descens tècnic i literalment "empinat" corrent fins al Santuari de Núria, un altre cop pujada fins a Fontalba, on agafarien la bicicleta per a baixar fins a Queralbs. Aquest darrer tram s'ha de dir que psicològicament va ser molt dur. Aquí el cansament ja era total, després de la pujada en btt, la pujada a peu i la baixada a peu. Totes tres parts requereixen de diferents grups musculars i, ja a Núria, quan ja vas molt però que molt fet caldo, el coco treballa en contra teva de molt mala manera, es trobes de front amb el "mur".

Això sí: les sensacions viscudes amb aquesta experiència són indescriptibles, i els paisatges trepitjats, tastats, escoltats, vists i olorats ja ens acompanyaran en el record per sempre mai.

Salut!

Hans Rey i Wheels4life

2010-01-09T00:15:00.012+01:00

El suis Hans Rey, més conegut com a Hans "No Way" Rey, nasqué a Alemanya l'any 1966 i establí la seva residència a Califòrnia en 1987. Alguns també el coneixen per la seva tècnica com el Franz Beckenbauer o el Wayne Gretzky del ciclisme de muntanya. És tot un pioner de la BTT, el primer campió del món, i des de 1997 viu retirat de la competició per explorar el món amb la seva GT. Així va sorgir el Hans Rey Adventure Team, del que és únic membre permanent.

Amb Steve Peat de càmara als acantilats de Moher (República d'Irlanda), 2006. La seva instantània preferida, i amb raó!

A Ciutat del Cap, 1997.

Dalt d'un tanc rus durant una visita a Moscou, 1998.

Al Palau de Buckingham (Londres), 1991.

Els seus inicis a Alemanya, c. 1980.

Entre moltes altres facetes seves, però, destaca la de fundador i actual director executiu de Wheels4life, una ONG que proporciona a gent de països en víes de desenvolupament bicicletes com a mitjà de transport bàsic.

Trobareu més informació a la seva pàgina web.

Running in the snow

2010-01-08T18:48:00.024+01:00

No és gaire habitual que nevi per aquestes contrades, però la vida sempre ens dóna sorpreses. I avui tocava! De manera que, sense pensar-s'ho massa, qui ara escriu ha sortit a fer uns quilòmetres corrent com té per costum des de molts anys ençà. En aquesta ocasió, acompanyada per flocs de neu que en caure desafiaven les lleis de la gravetat.

Dos buffs, una gorra, guants prims, al cos les tres capes reglamentàries i a les cames dues, bambes i segons fora... o, més aviat, hores. Impressionant, tot i que la neu no hagi quallat gaire a la costa. Passat una estona, t'adones que vas corrent amb mil agulles de fred clavades a les cames, les mans xopes i glaçades, els peus gairebé nedant a les bambes; però no et pots treure del cap les bones sensacions i la millor de les recompenses: una dutxa d'aigua ben calenta en arribar a casa!!! Vet ací la grandesa dels petits plaers de la vida.

Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l'electricitat i l'energia atòmica: la voluntat.

(Albert Einstein)

Jean Racine 2010

2010-01-05T23:28:00.011+01:00

A través del bloc d'en Wombatsly, company i també Finisher de la Transvésubienne 2008, ens arriba notícia un any més de la Jean Racine, interessant pedalada NO competitiva que recorre una part de l'ombrívola vall de Chevreuse, al sudoest de París.

Creada l'any 1992, la Jean Racine ha rebut recentment la distinció de la Federació Francesa de Cicloturisme per la seva excel·lent qualitat organitzativa, lo qual no ha de ser gens fàcil tenint en compte que cada nova edició acull a uns 2.500 ciclistes repartits entre 7 circuits diferents adaptats a tots els nivells.

El dramaturg que dóna nom a aquesta pedalada, Jean Racine (1639-1699), considerat juntament amb Pierre Corneille el més gran autor francès de tragedies clàssiques, es passejava per aquestes contrades durant la seva estada a l'abadia de Port Royal des Champs. Allà el van internar en quedar orfe i, entre 1655 i 1658, hi va rebre una educació jansenista a més de publicar els seus primers escrits.

Vet ací algunes frases seves que han perdurat en el temps...

"Els més desgraciats són els que menys ploren."

"Sovint és fatal viure massa temps."

"El dolor silenciós és el més funest."

"La regla principal és donar plaer i emoció. Totes les altres han estat creades només per aconseguir la primera."

"La meva única esperança és dins la meva desesperació."

Font: Wikiquote

* * *

Fitxa tècnica de la Jean Racine

Data: 18 d'abril de 2010.
Límit d'inscrits: 2.500 ciclistes.
Recorreguts: 7 circuits (20 Km, 30 Km, 40 km, 50km, 55 km, 80 km, 100 km)
Sortida lliure des de les 7:30 del matí.

Inscripcions: a partir del primer de mars.

+ info a http://veloxygene.fr/jr/Jean_Racine.htm

Merci pour le renseignement, Wombatsly! Bonne année, à toi et aux camarades français!

Salut

Transrockies 2010: retorn als orígens

2010-01-05T12:24:00.023+01:00

Retorn a Alberta, territori amerindi on uns 100 ciclistes van començar l'aventura l'any 2002: 600 km en 7 dies. Alberta, nom que la regió abans poblada per tribus indígenes (els assiniboines, els peus negres i els cree) prengué en 1882 de la princesa Louise Caroline Alberta, quarta filla de la reina Victòria.

Vuit anys després, aquesta mítica cursa torna als orígens amb un recorregut totalment nou de 400 km de Fernie (Columbia británica) a Canmore (Alberta) que s'ha de completar entre els dies 8 i 14 d'agost. S'hi donaran cita 600 participants de més de 20 països.

+ info a: http://www.transrockies.com/

Més imitacions...

2010-01-04T18:38:00.007+01:00

Si fa un temps parlàvem sobre imitacions de les direccions Chris King, avui és el torn dels manillars Ritchey WCS de carboni. Les veus d'alarma arriben, sobretot, de compres fetes a través d'eBay. Ulls vius!

Fotos: Mountain Bike Review

Salut!

Repack DH, 1976 - 1984

2010-01-03T15:41:00.007+01:00

Gary Fisher, Joe Breeze i Charlie Kelly, tres pioners del ciclisme de muntanya modern, recorrien a finals dels anys setanta els camíns de terra de Monte Tamalpais (850 metres d'altitud) per pura diversió, acompanyats d'altres històrics com ara Alan Bonds, Benny Heinricks, Ross Parkerson, Jim Stern... Allà prop de "Frisco", als afores de Fairfax (Califòrnia), van començar a fer curses clandestines a tomba oberta muntanya avall, equipats amb les bicicletes Schwinn dels anys trenta conegudes com a "clunkers" o "klunkerz": quadres de tubs moldejats, pneumàtics unflables, sense marxes i amb un sol fre de contrapedal (es frenava pedalant enrera). Caigudes, quadres trencats, manillars i fins i tot forquilles a prendre pel sac... Parlem del "Repack Downhill", un event que entre 1976 i 1984 va marcar el comencement d'un nou concepte: el descens o DH (Downhill). Sense cap mena de dubte, l'embrió del ciclisme de muntanya actual.

I per què "Repack"? Doncs el nom fa referència al "repostatge" de greix que s'havia de fer després de cada cursa. Durant el descens, el fre de pedal s'escalfava tant que la boixa se'n buidava.

Amb el temps, moguts per la seva pròpia necessitat de millorar les bicicletes "off-road" ja existents, aquests pioners es van acabar convertint en fabricants: Gary Fisher, Tom Ritchey, Joe Breeze... Primer introduirent petits canvis com el manillar de moto, amb maneta de fre i transmissió per cable del fabricant alemany Magura. Després, els frens de tambor. També els canvis de marxa adoptats per Gary Fisher. I, finalment, un nou quadre especialment dissenyat per ciclar per camíns; un disseny que Gary Fisher va crear, Tom Ritchey va fabricar i ambdós juntament amb Charlie Kelly van comercialitzar amb la seva pròpia empresa com a "Kelly-Fisher Mountain Bikes". Anys després, Mike Sinyard presentaria la primera bicicleta de muntanya fabricada en sèrie de manera artesanal: la Stumpjumper de 1981, aleshores valorada en 750 dòlars.

Fins avui i des d'avui, l'evol·lució continua...

Trobareu molta més informació (i fotos memorables) a la pàgina web d'en Charlie Kelly.

Comiat de pluja i sol

2009-12-31T13:37:00.009+01:00

Salut!

Festes rodades

2009-12-27T13:02:00.015+01:00

De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.
Cap pensament no sap dir l’hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l’ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si "fer l’amor" és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
"El món va a la catàstrofe", ja ho deia
el gran Vicent anys ha...
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.

Miquel Martí i Pol (poema "Calendari", del Llibre de les solituds)

Bon Any 2010!

BUFF EPIC RUN 2009

2009-12-24T09:17:00.001+01:00

Salut!