El nostre nord

Dissabte passat el clima no va acompanyar i, abans que el temporal ens enxampés, optàrem per escorçar la ruta que teníem planificada per la vall del Riucorb. En qualsevol cas, menys quilòmetres i comiat amb bon regust: els corriols d'aquella zona fan que sigui visita obligada cada any.

Anscari, Otto, Prudenci, Juanmi i qui ara escriu comencem la nostra breu incursió a Vallfogona de Riucorb, famós entre d'altres coses per haver acollit al rector Francesc Garcia i Torres, qui va passar a la posteritat com "El rector de Vallfogona". Unes plaques de rajola als carrers del poble el recorden amb alguns dels seus versos, en general de caire humorístic i escatològic (fenòmen conegut com a "vallfogonisme").

Aquesta vegada, però, mirem d'acostar-nos primer fins a Guimerà ("el nou de copes") per a fer una ullada als carrers medievals que el conformen, deserts a primera hora del matí.

En pedalar per aquest laberint de pedra ens veiem transportats per uns moments al segle X, i mentre faig unes fotos del castell, l'esglèsia i alguns detalls d'intramurs no puc evitar recordar l'imponent monestir en ruines a peu de carretera, vist poc abans d'arribar en cotxe al nostre punt de sortida. Es tracta del monestir cistercenc de la Vallsanta, delmat per la mancança d'aigua i la pesta negra del 1348.

Impressiona trepitjar indrets amb tanta història plens de silèncis que amaguen tot un món de fets, vides i secrets.

No obstant, la ruta continua i tampoc ens podem encantar gaire, doncs encara queda un bon troç. Així, després d'aquest parèntesi, tornem cap a Vallfogona per posar ja rumb a les senderes. El camí és a estones costerut i el dia que comença fred i seré es va tornant ventós i rúfol. De moment, però, res no ens pot aturar i pedalem decidits a treure tot el suc a les senderes delicatessen que aquestes contrades ens brinden.

Quan ja resta menys per a la diversió, ens creuem amb un pagès amb qui fem petar la xerradeta. Ens convida a passar a veure no el mas, sinó una bicicleta antiga que hi te desada allà dins, entre codonys, llegums, maquinària i estris del camp. Tot un personatge. Però no podem perdre més temps i de seguida ens acomiadem per enfilar la forta pujada que ens du al primer corriol, pujada en què ens hem d'aturar per reparar una punxada, la primera i única de la jornada.

Ara sí. Som-hi! Enllacem un i altre i un altre i més, corriol rera corriol encatifats de tardor, ràpids i a estones tècnics... un goig pels sentits. Algú vol saber si el terra és tou com ho sembla i acaba capbuçant-se al mar de fulles, per sort sense gaires conseqüències.

A mitja ruta, uns aerogeneradors plantats de fa poc acaben d'enfosquir el dia quan ens assabentem que una pista ampla de terra i grava ha esborrat literalment del plànol un dels corriols. A partir d'ací, els núvols, el vent i el fred ja no ens abandonen fins fer-nos desistir de continuar endavant amb la ruta prevista inicialment, com a recordatori de la destrossa feta a favor del progrés i, per irònic que sembli, l'ecologia.